“El TDAH és una malaltia crònica, no hi ha forma de curar-lo, només s'atenuen”. Amb aquesta afirmació, Rafa Guerrero, psicòleg, sintetitza una de les claus fonamentals en la comprensió del trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat. Lluny d'interpretacions simplistes o enfocaments reduccionistes, l'evidència clínica situa el TDAH dins dels trastorns del neurodesenvolupament, una categoria que comparteix amb condicions com la dislèxia, la discalculia o el trastorn de l'espectre autista.
La idea central és que no es tracta d'un problema transitori ni d'una fase evolutiva que desapareix amb l'edat. El TDAH presenta una base neurobiològica i acompanya l'individu al llarg de tota la vida, encara que la seva manifestació i el seu impacte funcional puguin variar segons l'etapa vital, l'entorn i les estratègies d'intervenció aplicades, però sempre estarà amb la persona que el pateix.
Un trastorn de base neurobiològica
Des de la psicologia clínica i la neurociència, el TDAH es vincula a diferències en el funcionament de determinades xarxes cerebrals, especialment aquelles relacionades amb l'escorça prefrontal. Aquesta regió exerceix un paper decisiu en les funcions executives com la planificació, control inhibitori, regulació emocional, memòria de treball o capacitat de concentració sostinguda.
La cronicitat del trastorn no implica immutabilitat, però sí que descarta la noció de “cura” en el sentit tradicional. Guerrero subratlla que l'abordatge ha de centrar-se en la gestió de símptomes i en la millora del funcionament en el dia a dia, no en l'expectativa d'eliminació completa del quadre. En aquest context, el reforç de les funcions executives adquireix una rellevància estratègica. Intervencions psicològiques, educatives i conductuals busquen precisament enfortir els mecanismes d'autorregulació i control cognitiu associats a l'activitat prefrontal.
Atenuar, no implica eliminar
El concepte d'amortisació resulta essencial per comprendre el tractament del TDAH. A través d'entrenament cognitiu, hàbits estructurats, suport psicopedagògic i, en alguns casos, intervenció farmacològica, és possible reduir de forma significativa l'impacte del trastorn en la vida acadèmica, laboral i social. Aquest enfocament és coherent amb la naturalesa dels trastorns del neurodesenvolupament. Igual que succeeix amb la dislèxia o la discalculia, la intervenció no persegueix esborrar la condició, sinó optimitzar el funcionament de l'individu dins del seu perfil neurocognitiu.
L'afirmació de Guerrero apunta així a un canvi de paradigma freqüent en salut mental: abandonar la lògica de la curació absoluta per centrar-se en l'adaptació, la compensació i el desenvolupament de recursos. En el TDAH, la clau no és erradicar, sinó aprendre a gestionar i minimitzar-ne els efectes al llarg del cicle vital.