Quim Masferrer ha recordat una infància molt diferent de la que podria imaginar-se veient la seva relació actual amb els pobles petits. Va créixer a Sant Feliu de Buixalleu, en un entorn tranquil i rural, però quan era nen aquesta calma no sempre li semblava un privilegi. El problema era senzill: gairebé no hi havia altres nens amb qui compartir jocs, aventures o tardes de carrer.
"De petit no m'agradava viure al poble perquè no hi havia cap nen o nena per jugar", ha explicat. Durant anys, el seu univers infantil va quedar reduït pràcticament a la família i a la seva germana. Masferrer fins i tot recorda que somiava que al poble apareixien més nens, una fantasia que revela fins a quin punt trobava a faltar aquesta companyia quotidiana.
Un poble que de petit li semblava massa buit
La falta de nens condicionava una part essencial de la infància. No hi havia un grup d'amics esperant-lo al carrer, ni partits improvisats, ni la sensació de poder sortir de casa i trobar sempre algú disponible. El que per als adults podia ser tranquil·litat, per a ell significava avorriment i una certa sensació d'aïllament dins d'un entorn que coneixia perfectament.
Amb el temps, però, aquella experiència també va alimentar la imaginació. Quan no hi ha tants estímuls ni companys, el joc s'ha d'inventar d'una altra manera. Masferrer va aprendre a observar, escoltar i convertir personatges quotidians en fonts d'entreteniment. Moltes d'aquestes habilitats acabarien apareixent després en la seva trajectòria com a actor, humorista i comunicador. I això va marcar profundament la seva sensibilitat.
Amb els anys va entendre el valor dels pobles
La paradoxa és evident. Aquell nen que somiava que el seu poble s'omplia de gent acabaria dedicant una part important de la seva carrera a recórrer municipis petits i conversar amb els seus habitants. Amb El Foraster, Masferrer va convertir precisament els pobles en escenari, reivindicant històries, personatges i formes de vida que sovint passen desapercebudes.
La mirada adulta li va permetre valorar el que de petit rebutjava. La calma, la proximitat entre veïns i el coneixement profund del territori es van transformar en una riquesa que abans no podia entendre. Masferrer no oculta que aquella infància va tenir moments de solitud, però tampoc la presenta com una etapa trista. Al contrari, l'explica com una experiència que va modelar la seva manera de mirar la gent. Potser perquè de petit els trobava a faltar, d'adult va convertir l'escoltar persones desconegudes en una de les seves grans passions.