A Quim Masferrer li agrada sortir al bosc, tot i que prefereix deixar la recerca de bolets als qui realment saben trobar-los. A la seva família té dos especialistes, com ho són els seus pares. Ho va explicar a El matí de Catalunya Ràdio, amb Ricard Ustrell: "Els meus pares són grans boletaires". El seu pla favorit entre arbres és més senzill: caminar, passejar i gaudir de l'entorn sense estar pendent d'omplir una cistella.
El presentador d'El foraster va reconèixer amb humor que no domina aquesta afició tan vinculada a la tardor. Haver crescut en un poble i tenir uns pares experts no li ha transmès automàticament les seves habilitats. Tampoc sent especial entusiasme per avançar mirant a terra per localitzar exemplars. El bosc li interessa per altres raons, i la seva explicació permet reconèixer una manera de gaudir de la natura que no necessita una recompensa en acabar el passeig.
L'amor per la terra que va aprendre a casa
Aquest vincle té arrels familiars. Quim Masferrer ja va explicar que el seu pare, pagès, li havia ensenyat a estimar la terra. Durant la infància, però, ajudar-lo a l'hort era una obligació que portava malament. Arrencar patates estava lluny dels seus plans preferits. Amb els anys, aquella relació va canviar i va començar a ser ell qui preguntava si calia donar un cop de mà.
En aquest sentit, la seva història mostra com canvia la relació amb els llocs on hem crescut. Una tasca que de petit semblava pesada pot convertir-se després en una ocasió per compartir temps. En el seu cas, el paisatge també està associat a les persones que el coneixen i el treballen. El seu pare identifica els límits del territori i conserva una relació pràctica amb ell; Masferrer va explicar que la seva pròpia connexió passa especialment per la gent.
Caminar sense convertir la sortida en una obligació
D'aquesta manera, el passeig té valor per si mateix. Qui surt a buscar bolets pot concentrar-se a reconèixer espècies i revisar determinats racons. Qui prefereix caminar pot aturar-se, canviar de direcció o continuar sense haver de trobar res. Les dues maneres de recórrer el bosc comparteixen escenari, però proposen experiències diferents. La de Masferrer resulta propera per als qui gaudeixen estant fora sense dominar cap activitat concreta.
Així doncs, la seva confessió conserva quelcom quotidià: compartir una afició familiar no obliga a viure-la exactament igual. Els seus pares gaudeixen buscant bolets i ell prefereix passejar. El bosc els ofereix espai per a ambdues coses, sense necessitat de tornar tots amb la mateixa cistella.