Per entendre d'on surt part de l'humor de Peyu, cal entrar a la casa on va créixer. La seva família tenia un restaurant i això feia que la vida domèstica es barregés amb la dels qui anaven a l'establiment. Des de petit va compartir espai amb persones que anaven a prendre cafè o a jugar a cartes. Aquella convivència quotidiana va acabar convertint-se en una font de personatges, expressions i maneres d'observar.
L'humorista va recordar aquest ambient en el programa Llapis de memòria, de SER Catalunya. "Entrava gent a jugar a casa que ni sabíem qui era", va explicar en català. Criat a Les Masies de Voltregà, va descriure una infància de portes obertes, amb una circulació de persones que formava part de la normalitat familiar. En evocar-la, també va assenyalar que aquesta manera de relacionar-se s'ha anat perdent amb el temps.
Una casa on sempre hi havia algú més
El restaurant permet entendre millor l'anècdota. L'habitatge i el negoci familiar componien un entorn on el contacte amb altres generacions era habitual. En una entrevista amb Nació, Peyu va explicar que haver conviscut des de nen amb clients i persones grans li havia aportat un bagatge cultural i expressiu. La seva relació amb el poble també es va construir escoltant els qui s'asseien a prop i compartien aquell espai.
Aquest aprenentatge apareix en la seva manera de fer comèdia. En la mateixa conversa, va assenyalar que gaudeix observant la vida quotidiana i exagerant personatges que el públic reconeix: familiars, grans o figures que recorden algú proper. La casa de la seva infància ofereix una imatge concreta d'aquest univers. Abans de traslladar aquestes veus a l'escenari, havia tingut ocasió de conèixer-les dins de l'entorn en el qual vivia cada dia.
El vincle amb el poble va seguir després
La seva relació amb aquest paisatge va continuar en l'edat adulta. En una conversa amb Roger Escapa per a El suplement, va explicar com va començar el seu projecte amb cabres després de comprar una casa a Muntanyola. Tenien un marge que necessitaven desbrossar i van adquirir dues cabres nanes. El que va començar d'aquella manera va acabar obrint un altre camí, relacionat amb els animals, l'elaboració de formatge i el treball sobre el terreny.
En aquella entrevista també va parlar de la seva necessitat de tornar a activitats físiques després de dedicar tantes hores a pensar guions i crear històries. Construir una tanca per a les cabres li servia per a tornar a alguna cosa tangible. Entre aquell nen que compartia casa amb els clients del restaurant i l'adult que busca aquest contacte amb l'entorn hi ha un vincle recognoscible: els llocs que habita continuen alimentant la seva manera de mirar.