Pedri González mai ha tingut cap problema a l'hora de confessar alguns dels seus secrets més íntims. Li encanta explicar detalls sobre la seva vida privada, i recordar la seva infància, ja que creu que ha estat un privilegiat, i ha rebut una educació exquisida. Això li ha permès ser un dels jugadors més respectats per totes les aficions, ja que mai entra en polèmiques, ni realitza declaracions que puguin interpretar-se de manera inadequada.
És ovacionat per tots els públics, i és una icona al Barça, on ja és un dels capitans, malgrat tenir tan sols 23 anys. A 'The Players Tribune', el centrecampista canari també va valorar l'increïble esforç que van fer els seus pares, i com d'importants han estat sempre per mantenir-lo amb els peus a terra. I si hi ha una figura que també considera que ha estat clau al llarg de la seva vida, és el seu avi, qui el va fer aficionat del conjunt blaugrana.
"El meu avi portava la Tasca Fernando, la penya més gran del Barça a les Canàries. Era un restaurant de tapes dels de tota la vida, amb el sostre de fusta, les cadires de fusta, la barra de fusta, tot de fusta. A les parets hi havia fotos de la nostra família, la nostra família reial i els jugadors del Barça, és clar", va començar dient l'exfutbolista de la UD Las Palmas, que va debutar a La Liga Hypermotion abans d'haver complert els 17 anys.
"Jo vaig créixer corrent entre les taules. La meva àvia no suportava que el meu germà i jo juguéssim la final del Mundial mentre ella anava portant el menjar a les taules, així que sempre ens enviava a baix, a la "sala VIP". Era com un petit soterrani sota el restaurant, on guardaven el vi i les caixes. Vaig passar bona part de la meva infància allà baix, xutant la pilota contra la paret. De fet, tenia 7 anys quan vam guanyar el Mundial de Sud-àfrica", relata Pedri, qui aquest estiu va complir un dels seus somnis de la infància, guanyant la Copa del Món, dos anys després de conquerir l'Eurocopa.
"El meu pare té una perspectiva fantàstica de la vida. De jove va ser molt bon porter, però va haver de renunciar al seu somni quan va morir el meu avi per poder portar el restaurant. El meu pare i el meu oncle eren els únics cambrers, fins que el meu germà va créixer i el van posar a treballar. A mi, la veritat, mai em van fer treballar. Van veure alguna cosa especial en mi. I sempre tenia permís per sortir i jugar a futbol després de l'escola. Excepte un dia! Un famós dia! Quan va acabar la jornada, li vaig dir al meu pare. "Sincerament. Us tinc molt de respecte a tu i a Pepe. Estic destrossat", va afegir per finalitzar, posant en valor l'esforç que va fer tota la seva família perquè ell pogués triomfar.