El sector de la construcció ja no és el que era i els qui el coneixen des de dins ho diuen sense embuts. Pascual, propietari d'una petita constructora, explica el canvi radical que ha viscut l'ofici en els últims anys. On abans hi havia salaris alts, marge i projecció econòmica, ara hi ha contenció, ajustos i una realitat molt més dura per a empresaris i treballadors. La comparació amb els anys previs a la crisi del totxo és inevitable i, segons explica, demolidora.
Durant els anys de bonança, treballar en la construcció podia suposar ingressos mensuals propers als 3.000 euros, especialment per a perfils amb experiència que anaven progressant dins de l'empresa. Hi havia obra, hi havia rotació constant i els marges permetien pagar bé. Avui, aquest escenari ha desaparegut gairebé per complet. Pascual reconeix que, en el context actual, guanyar 1.600 euros al mes ja es considera acceptable, una cosa impensable fa tot just quinze anys.
El desplom dels marges després de la crisi del totxo
Moltes empreses van desaparèixer i les que van sobreviure ho van fer a costa de reduir estructura, costos i salaris. Segons Pascual, el gran problema és que els marges s'han estrenyit fins al límit. El preu dels materials ha pujat, la pressió fiscal és més gran i els terminis de pagament s'han allargat, deixant poc marge per millorar les nòmines.
A més, la competència és ferotge. Per aconseguir obres, les constructores es veuen obligades a ajustar preus al màxim, cosa que repercuteix directament en el que es pot pagar als treballadors. Abans hi havia diners circulant, ara tot és molt més car. El resultat és un sector on es treballa igual o més, però es guanya força menys
Un canvi estructural que ja no té marxa enrere
Per a l'empresari, el problema no és conjunturals, sinó estructural. La construcció ja no és aquell ascensor social que va ser durant dècades. Avui, fins i tot amb experiència i responsabilitat, els sous estan molt lluny d'aquells 3.000 euros mensuals que es van arribar a normalitzar. I no hi ha perspectives clares que aquesta situació torni.
A això s'hi suma una major regulació, més costos laborals indirectes i una pressió constant per complir terminis cada cop més ajustats. Pascual reconeix que molts treballadors han hagut de rebaixar expectatives salarials per no quedar-se fora del mercat laboral. “Ara ens conformem amb arribar a final de mes”, resumeix amb cruesa.