Diuen que un dia el filòsof Jean-Jacques Rousseau es va plantar i va dir: “Quan el poble no tingui res més per menjar, es menjarà els rics”. Trobo que com a eslògan està prou bé per a la Revolució Francesa, però em temo que en l’era del consumisme, el màrqueting i les pantalles, ja res no és tan senzill. Sovint, i cada vegada amb més freqüència, em topo amb petits senyals, advertències subtils que ens indiquen que la nostra situació no té escapatòria, que és hermètica i que no s’acabarà mai. Això és el que em va passar l’altre dia mentre navegava per Twitter i em vaig topar amb el nou producte-símbol-reivindicació d’aquest estiu, d’aquells tan típics de l’etapa del capitalisme que ens ha tocat viure. Un objecte contradictori per defecte que és, a la vegada, una reivindicació política i una excusa més per gastar-te els diners, com el marxandatge del Che Guevara. Ben segur que us refrescarà, estimats lectors acalorats de La Gandula.

L'alliberament més dolç

Es tracta d’aquests gelats amb la cara dels mil milionaris més coneguts. Entre altres llangardaixos de Silicon Valley, pots arrancar-li d’una mossegada el jeto a Elon Musk, Mark Zuckerberg o Bill Gates. Tots són moníssims. Tot plegat ho és: els dissenys, l’embalatge i fins i tot la furgoneta que els reparteix. Un exemple genial d’allò que els publicistes en diuen vendre-li una experiència al consumidor. No és tan sols un gelat, és molt més. És l’experiència de queixar-te de les elits econòmiques (i fer-te una foto per demostrar-ho). És l’oportunitat (per fi!) de menjar-te els rics, tal com suggeria el camarada Rousseau. És la revolució sense canibalisme, la lluita de classes sense remordiments, l’alliberament més dolç. I tot pel mòdic preu de 10 dòlars! (O 10 euros, ara que per fi hem posat d’acord amb els nord-americans per fer-ho tot més simple). Amb aquestes coses no puc evitar ser escèptica… Exactament per a qui són aquests gelats? Qui, sincerament, es pot permetre pagar 10 euros per un polo? Perquè quan t’oblides del màrqueting, dels colors i de la purpurina, és això el que et queda: un polo fastigós que t’ha costat 10 nyapos. Això i una story a Instagram d’un gelat industrial que se’t desfà a la mà per moments. Algú que s'ha fet més ric i tu amb 10 euros menys al compte.

Ens hem de menjar els rics?

Entenc que si no ets una amargada pot ser que ho vegis i pensis: “Que enginyós! Que fresc i que refrescant!”. Pot ser que et faci certa gràcia durant 30 segons i que després ho oblidis per a sempre i puguis dormir bé aquella nit. Però… De veritat cal fer un statement polític mentre engoleixes un maleït gelat a la piscina municipal? És necessària tota aquesta performance? I sobretot, cal que paguis per fer-ho? A mi a la nit em costa dormir, perquè la realitat és que el màrqueting i les empreses ja fa temps que han triat aquest camí. Benzineres amb banderes LGTBI, cadenes de supermercats que et demanen que arrodoneixis el preu per una 'bona causa'… I aquesta també sembla ser la trista deriva de la dissidència política. Tot són símbols, tot són gestos, reivindicacions buides, paraules i imatges que sovint esdevenen anuncis. Llavors, ens hem de menjar els rics? És clar que com a eslògan queda ben bufó, sigui per començar una revolució o per anunciar un gelat. Però la veritat és que els rics, per molt que ens vulguin fer creure que són semideus o reptilians malignes, són, en realitat, humans. Mortals de carn i ossos que un dia desapareixeran i que només seran recordats pels qui heretin les seves fortunes. Mortals com tu i com jo, però amb molt mal gust. Malauradament, menjar-nos els rics de carn i ossos no ens refrescarà en l’onada de calor.