Diuen que un dia el filòsof Jean-Jacques Rousseau es va plantar i va dir: “Quan el poble no tingui res més per menjar, es menjarà els rics”. Trobo que com a eslògan està prou bé per a la Revolució Francesa, però em temo que en l’era del consumisme, el màrqueting i les pantalles, ja res no és tan senzill. Sovint, i cada vegada amb més freqüència, em topo amb petits senyals, advertències subtils que ens indiquen que la nostra situació no té escapatòria, que és hermètica i que no s’acabarà mai. Això és el que em va passar l’altre dia mentre navegava per Twitter i em vaig topar amb el nou producte-símbol-reivindicació d’aquest estiu, d’aquells tan típics de l’etapa del capitalisme que ens ha tocat viure. Un objecte contradictori per defecte que és, a la vegada, una reivindicació política i una excusa més per gastar-te els diners, com el marxandatge del Che Guevara. Ben segur que us refrescarà, estimats lectors acalorats de La Gandula.
Eat the rich? Wtf 😭😭 pic.twitter.com/5YzmaeCa4J
— DJ Kam Bennett (@KameronBennett) July 19, 2022
L'alliberament més dolç
Es tracta d’aquests gelats amb la cara dels mil milionaris més coneguts. Entre altres llangardaixos de Silicon Valley, pots arrancar-li d’una mossegada el jeto a Elon Musk, Mark Zuckerberg o Bill Gates. Tots són moníssims. Tot plegat ho és: els dissenys, l’embalatge i fins i tot la furgoneta que els reparteix. Un exemple genial d’allò que els publicistes en diuen vendre-li una experiència al consumidor. No és tan sols un gelat, és molt més. És l’experiència de queixar-te de les elits econòmiques (i fer-te una foto per demostrar-ho). És l’oportunitat (per fi!) de menjar-te els rics, tal com suggeria el camarada Rousseau. És la revolució sense canibalisme, la lluita de classes sense remordiments, l’alliberament més dolç. I tot pel mòdic preu de 10 dòlars! (O 10 euros, ara que per fi hem posat d’acord amb els nord-americans per fer-ho tot més simple). Amb aquestes coses no puc evitar ser escèptica… Exactament per a qui són aquests gelats? Qui, sincerament, es pot permetre pagar 10 euros per un polo? Perquè quan t’oblides del màrqueting, dels colors i de la purpurina, és això el que et queda: un polo fastigós que t’ha costat 10 nyapos. Això i una story a Instagram d’un gelat industrial que se’t desfà a la mà per moments. Algú que s'ha fet més ric i tu amb 10 euros menys al compte.
Ens hem de menjar els rics?
Entenc que si no ets una amargada pot ser que ho vegis i pensis: “Que enginyós! Que fresc i que refrescant!”. Pot ser que et faci certa gràcia durant 30 segons i que després ho oblidis per a sempre i puguis dormir bé aquella nit. Però… De veritat cal fer un statement polític mentre engoleixes un maleït gelat a la piscina municipal? És necessària tota aquesta performance? I sobretot, cal que paguis per fer-ho? A mi a la nit em costa dormir, perquè la realitat és que el màrqueting i les empreses ja fa temps que han triat aquest camí. Benzineres amb banderes LGTBI, cadenes de supermercats que et demanen que arrodoneixis el preu per una 'bona causa'… I aquesta també sembla ser la trista deriva de la dissidència política. Tot són símbols, tot són gestos, reivindicacions buides, paraules i imatges que sovint esdevenen anuncis. Llavors, ens hem de menjar els rics? És clar que com a eslògan queda ben bufó, sigui per començar una revolució o per anunciar un gelat. Però la veritat és que els rics, per molt que ens vulguin fer creure que són semideus o reptilians malignes, són, en realitat, humans. Mortals de carn i ossos que un dia desapareixeran i que només seran recordats pels qui heretin les seves fortunes. Mortals com tu i com jo, però amb molt mal gust. Malauradament, menjar-nos els rics de carn i ossos no ens refrescarà en l’onada de calor.