Marc Giró recorda la seva infància amb una barreja d'agraïment i humor. En parlar dels seus pares, reconeix la sort d'haver crescut en aquella família, tot i que també hi troba contradiccions que li serveixen per construir una bona anècdota. Una d'elles té com a protagonista una joguina, com ho era la Barbie que volia tenir de petit i que no li compraven. El motiu, segons va explicar, estava relacionat amb les conviccions polítiques dels seus pares.
El presentador ho va explicar durant una conversa amb Mercedes Milá a Me meto en un jardín, de La 2. Va descriure els seus pares com a persones properes al món hippy, comunistes i contràries als Estats Units. Des de la perspectiva d'aquell nen que desitjava una nina nord-americana, la situació el portava a preguntar-se per què li havia tocat precisament una família de rojos.
La Barbie que xocava amb les idees dels seus pares
L'anècdota situa en un objecte quotidià la distància entre les raons dels adults i els desitjos infantils. Per als seus pares, aquella nina podia entrar en conflicte amb les seves idees; per a ell, era la joguina amb què volia jugar. Giró ho va recordar en parlar de com va viure la seva homosexualitat durant els anys setanta i vuitanta, quan les expectatives sobre els jocs dels nens eren diferents de les actuals.
El seu relat, però, també incloïa un reconeixement cap a l'entorn en què va créixer. En la mateixa entrevista va destacar el paper de la seva família i la importància d'haver nascut en democràcia. Aquesta valoració permet entendre el to de la història: la pregunta sobre els seus pares funciona com una sortida humorística dins d'un record més ampli, on conviuen l'afecte, l'agraïment i les petites frustracions de la infància.
De no tenir aquella nina a col·leccionar-la
Amb els anys, Giró va trobar una manera de recuperar aquell desig pendent i va començar a comprar Barbies. Va explicar que s'havia desquitat en l'edat adulta i va detallar que el seu interès se centra en models concrets. Entre les seves preferides hi ha la Barbie Superstar de 1977, tot i que la seva afició arriba a altres nines d'aquells anys. La precisió amb què va descriure les seves característiques mostrava que coneix bé l'objecte d'aquella il·lusió infantil.
La història reuneix diversos elements recognoscibles de la seva manera d'explicar: una experiència personal, una referència política i un remat inesperat. El que comença com una pregunta sobre la família acaba parlant d'una col·lecció de nines. Entre tots dos extrems apareix el record d'un nen els desitjos del qual no coincidien sempre amb les decisions dels seus pares i d'un adult que ara pot triar quin lloc donar-los en la seva vida.