Luis Tosar, un dels rostres més coneguts del cinema espanyol i figura habitual en els Premios Goya, no només ha parlat de la seva carrera i dels seus personatges intensos. En els últims anys també s'ha obert sobre la seva faceta més íntima com la de ser pare. I ho ha fet amb una honestedat poc habitual en algú acostumat a l'exposició pública.
Després de recordar algunes entremaliadures de joventut, aquelles aventures en què, com ell mateix reconeix, “te la jugaves”, l'actor gallec reflexiona ara des d'un altre lloc. “Segurament a vegades resulto un pare sobreprotector”, admet. La perspectiva canvia quan els riscos ja no els assumeix un mateix, sinó els fills.
De les fàbriques abandonades al camp fora de Madrid
Tosar evoca la seva infància com una etapa de llibertat gairebé temerària. Parla de jocs en fàbriques abandonades, de clots, runes i metalls retorçats que avui serien impensables per a molts pares. “Poc ens va passar per al que fèiem”, reconeix amb una barreja de sorpresa i alleujament.
Ara, amb fills petits, observa aquestes experiències des de la responsabilitat. Viu fora de Madrid, en un entorn més natural, i això li permet oferir-los un tipus d'infància diferent. “M'agrada que descobreixin les textures del camp”, explica. Plantes, terra, metalls, coses reals que connecten amb el món físic més enllà de l'asfalt i les pantalles que formen la majoria de ciutats i tan poc bé fan als més petits.
Protegir sense tancar ningú
L'actor no nega el seu instint protector com a pare, però tampoc vol que aquest impuls limiti la curiositat dels seus fills. Creu que explorar, embrutar-se i experimentar és fonamental en els primers anys de vida. “És bo fer-ho perquè un tingui present de què està fet el món”, sosté. Aquesta dualitat entre el fet de cuidar sense sobreprotegir en excés, defineix la seva visió actual de la paternitat en la qual sempre busca l'equilibri sa per als seus hijoa. Si abans el risc formava part del joc, ara el desafiament és trobar l'equilibri entre seguretat i llibertat.
Luis Tosar, acostumat a interpretar personatges durs i complexos, mostra així una faceta distinta: la d'un pare conscient de les seves pors, però decidit a que els seus fills creixin amb curiositat i contacte real amb la natura.