Jordi Basté ha passat molts matins davant d'un micròfon mentre les seves filles començaven el dia sense ell. Presentar El món a RAC1 li impedia acompanyar-les al col·legi, una absència que durant anys li va fer qüestionar-se el seu paper com a pare. Ho va explicar a Gran Tonino, el programa de La 2Cat presentat per Nina i Laura Andrés: "M'he sentit culpable durant molts anys", va reconèixer en recordar com havia compaginat la ràdio amb la vida familiar.
En aquest sentit, el periodista va recordar una conversa en el cotxe en la qual va compartir aquesta preocupació amb les seves filles. La resposta de la gran li va permetre contemplar els seus records d'una altra manera: li va explicar que no passava res per no haver-les portat al col·legi, perquè sí que anava a recollir-les. Ella conservava també la memòria dels moments en què el seu pare havia estat present.
Els matins que la ràdio li va prendre a casa
Basté ja havia parlat d'aquesta renúncia a Ànimes, l'espai de 8TV en el qual va conversar amb Maria de la Pau Janer el 2022. Llavors va explicar que havia demanat perdó a les seves filles quan es van fer grans. Veure que altres pares podien acompanyar els seus fills a l'escola li recordava una experiència que ell no havia pogut compartir, malgrat formar part d'una rutina familiar aparentment senzilla.
D'aquesta manera, el cost del seu horari tenia una dimensió que anava més enllà del cansament. Cada matí de feina coincidia amb un moment de la vida de les seves filles que succeïa en un altre lloc. En recordar aquells anys, el que li pesava era la repetició d'aquesta absència: les oportunitats d'acompanyar-les que havien anat passant mentre ell complia amb les seves responsabilitats professionals.
Les seves filles recordaven el que sí que van compartir
La conversa familiar va introduir una altra mirada sobre aquesta història. Per a Basté, no portar-les a classe havia adquirit un pes enorme; la seva filla, en canvi, va recordar les recollides. Aquest detall explica l'emoció amb la qual va relatar l'episodi. Així i tot, va admetre que, si pogués tornar enrere, canviaria algunes coses. L'alleujament d'escoltar-la convivia amb el dubte sobre com hauria pogut organitzar d'una altra manera aquells anys.
Així doncs, la seva confessió parla d'una dificultat recognoscible per a moltes famílies: conciliar els horaris que imposa la feina amb el desig d'acompanyar els fills mentre creixen. En el seu cas, una conversa va permetre posar sobre la taula un sentiment que portava temps arrossegant. Les seves filles van poder respondre-li des dels seus propis records i mostrar-li una part de la seva paternitat que ell estava deixant en segon pla.