Mai és fàcil sortir de casa, i molt menys, per traslladar-se a un altre país, amb una cultura, un idioma i un clima molt diferents. I encara es complica més la cosa quan ho fas sent molt jove, com li va succeir a Gerard Piqué, qui, amb 17 anys, va prendre la decisió de deixar el Barça, per iniciar una nova aventura pel Regne Unit. I es va comprometre amb l'equip més poderós del país en aquell moment, com era el Manchester United.
Una etapa que l'exmarit de Shakira ara recorda amb molta nostàlgia, encara que també admet que va tenir dies molt difícils. L'adaptació no va ser senzilla, i hi va haver moments en els quals es va sentir molt sol, i va pensar a deixar-ho tot enrere, per tornar amb la seva família i els seus amics. A part, l'exigència en l'equip 'red devil' era màxima, i la pressió era molt gran, motiu pel qual mai va acabar de trobar-se còmode, ni va poder triomfar allà.
Va tenir una cessió per les files del Saragossa, abans de consolidar-se en el primer equip, que era dirigit pel mític Sir Alex Ferguson. Però, malgrat poder conquerir molts títols, inclosa una Champions League, el central nascut l'any 1987 no va tenir un paper decisiu, i es va veure eclipsat pel tàndem que formaven Nemanja Vidic i Rio Ferdinand, que van fer que no pogués jugar amb regularitat. I això el va empènyer a tornar a l'Spotify Camp Nou l'estiu de 2008, on va fer història.
En una conversa a 'The Players Tribune', Piqué va exposar públicament que va arribar a tenir una crisi personal mentre jugava al United, i que va estar a punt de deixar-ho tot, per tornar a Barcelona. "Vaig estar a punt de perdre-ho tot. La meva vida sencera podria haver estat molt diferent si no hagués estat per Sir Alex Ferguson. Vaig arribar al Manchester United sent un nen i me'n vaig anar sent un home. Va ser una època increïble per a mi, perquè mai abans havia estat lluny de casa. Vaig passar els meus primers 17 anys creixent a Espanya, a la pedrera del Barcelona, i gairebé em sentia com si jugués a l'equip del col·legi. Coneixia a tothom i era molt unit a la meva família. Així que, per a mi, el futbol era simplement diversió. No entenia per a res l'aspecte comercial de l'esport. Després vaig arribar al United i, sincerament, va ser una autèntica sorpresa", va començar exposant.
"En un dels meus primers partits a Old Trafford, érem al vestidor preparant-nos i jo estava nerviosíssim. Imaginin-se: tenia 18 anys i estava assegut en aquell petit vestidor posant-me els mitjons al costat de Ruud Van Nistelrooy, Ryan Giggs i Rio Ferdinand. Volia passar desapercebut. Pensava: 'Fes la teva feina i passa inadvertit'. Estàvem asseguts allà esperant que l'entrenador entrés i ens parlés, i jo estava assegut just al costat de Roy Keane. El vestidor era tan petit que les nostres cames gairebé es tocaven. No hi havia espai per a res. Hi ha un silenci absolut. De sobte, se sent una petita vibració. Molt suau. Roy està mirant al voltant de l'habitació. M'adono que soc jo. És el meu telèfon. El vaig deixar en vibració i és a la butxaca dels meus pantalons, ficat a la bossa de roba que penja just darrere del cap de Roy", va recordar Gerard, en una de les anècdotes més curioses que guarda de la seva etapa per Manchester.
Roy no troba d'on ve el soroll. Ara mira al seu voltant com un boig. Els seus ulls es mouen ràpidament per tot arreu, intentant esbrinar què és. Recorden la famosa escena de Jack Nicholson a 'El Resplandor', quan irromp per la porta? Així es veia. Ell cridava a tots: 'De qui és aquest telèfon?'. Silenci. Torna a preguntar. Silenci. Ho pregunta per tercera vegada. Finalment, vaig parlar, com un nen petit. Molt suaument, vaig dir: 'Ho sento molt. És meu'. Roy em va envoltar amb el braç, va riure i em va dir que no em preocupés... No, per descomptat que estic fent broma! Roy va perdre el cap! Es va tornar boig davant de tots! Va ser increïble. Però va ser una bona lliçó", va finalitzar Piqué, qui va tornar a agrair a Ferguson tot el que li va ensenyar, i que li permetés tornar al Barça sense moltes complicacions.