El nostre viatge a l’extrem occidental de Sicília (les províncies de Palerm i de Trapani) ha estat una experiència molt enriquidora, que ens ha posat davant dels ulls, al damunt de les mans i a sota dels peus els testimonis que expliquen una llarga història que es remunta a l’antiguitat, i que, en el decurs dels segles, ha escrit episodis d’una extraordinària transcendència. Per a nosaltres resulten especialment interessants i atraients els quatre segles llargs (1285-1713) durant els quals Sicília va formar part de l’edifici polític catalanoaragonès. L’època en què les armes de Sicília estaven formades per les quatre barres catalanes i les àligues Hohenstaufen. Però la història de l’illa més gran i més poblada de la Mediterrània va molt més enllà de la dominació catalana medieval.
La Sicília occidental ens ha explicat les lluites entre les antigues Roma i Cartago pel control de la Mediterrània. L’expansió i la desintegració de l’Imperi Romà. El relleu de la Lloba Capitolina a càrrec dels enigmàtics bizantins, de cultura llatina, de llengua grega i d’expressió artística oriental. El pas efímer dels àrabs medievals, de qui, erròniament, acostumem a pensar que la seva presència a Europa es va limitar a la península Ibèrica. La convulsa aparició dels normands, empresaris de la guerra d’origen viking que, a cavall de l’any 1000 van crear el primer regne sicilià independent de la història. L’etapa catalana, la dominació borbònica, la unificació italiana i, finalment, el decisiu paper de l’illa —i de la màfia!— en el desembarcament aliat durant la II Guerra Mundial.
Palerm, cap i casal de Sicília
El primer contacte amb la Sicília occidental el vam tenir a Palerm. La capital de Sicília és una successió de fotogrames de la història de la Mediterrània. Palerm ens va mostrar el seu antiquíssim port, i els seus quatre quarters històrics, disposats sobre el terreny a partir de la creueta formada pels Quattro Canti. Els seus mercats tradicionals (Vucciria, Ballarò), amb les seves parades (fixes i efímeres) —de fruita, de peix, de menjars preparats— plantades sobre carrers estrets i ombrívols, amb noms que evoquen un passat català (la plaça Olivella, per exemple). I els petits restaurants (osteries, en el vocabulari sicilià, i referit a la nostra paraula hostal), que transporten el comensal a l’època del cinema italià de la postguerra.
I tot i això, Palerm és més que aquesta quotidianitat. És, també, una colossal i enigmàtica monumentalitat, en ocasions oculta darrere les façanes de les cases i del soroll dels carrers. Palerm és per capbussar-s’hi i ens vam “embarcar” en un bus urbà —sorollós i atrotinat— que ens va portar fins a Piazza Independenza, a tocar del Palau dels Normands, que alberga la sorprenent capella Palatina, policromada amb pa d’or. Molt a prop, ens van poder submergir en la cultura funerària siciliana: les Catacumbes dels Dominics, unes enigmàtiques galeries subterrànies que contenen centenars de cadàvers momificats (els de les oligarquies locals que, entre els segles XVI i XIX, van pagar autèntiques fortunes per conservar i honorar la fesomia dels seus difunts).
Palerm és per, bàsicament, carrejar-la i descobrir-la pausadament. Escoltar els seus sorolls, observar els seus colors i olorar els seus perfums. Deixant-nos portar pels sentits, ens vam endinsar pels carrers i placetes dels quarters de Monte di Pietà i de l’Albergheria, al ritme del temps que imposen les campanes dels temples i vam conèixer els altres grans testimonis del passat de la ciutat: la catedral, el Palazzo Pretorio, les esglésies de San Cataldo, de la Martorana i del Gesù. Vam carrerejar pausadament i ens va semblar que sentíem, encara, picar sobre les llambordes del terra les botes que delataven els passos accelerats dels mercenaris normands, dels almogàvers catalans o dels lazzari de les primeres congregacions mafioses.
Trapani, la petjada dels almogàvers
Un dels dies de la nostra estada el vam dedicar a conèixer Trapani, una tranquil·la i deliciosa ciutat marinera situada a l’extrem més occidental de l’illa. Trapani va ser l’escenari del desembarcament dels almogàvers catalans (1282), que van conquerir l’illa i la van incorporar a l’edifici polític catalanoaragonès. Trapani ens va mostrar el temple de Sant Llorenç, convertit en seu catedralícia pel nostre rei Alfons el Magnànim. Però el més sorprenent ho vam trobar a l’església de l’Ànima del Purgatori, que és el refugi de tots els passos de la Setmana Santa trapanesa. L’Ànima del Purgatori fa gala a la seva advocació: és una explosió d’aquell dramatisme sicilià d’arrel popular expressat a través d’aquella magistral imatgeria barroca.
Trapani és, també, un recer de calma. La seva barbacana de “tramuntana” (el pas de ronda sobre la muralla de mar que anomenen així des de l’època de la dominació catalana) és pura essència de mediterraneïtat. I les cases, els carrerons i les placetes arrecerades al darrere són el testimoni d’una altra època, quan la vida —a Trapani i a tot arreu— era més senzilla. Això no vol dir que aquella gent, de fa un, dos, tres segles, renunciés als plaers de la vida. L’assolellada i calorosa Trapani és, paradoxalment, la capital siciliana dels gelats. Els millors gelats de Sicília són els de Trapani (diguin el que diguin a Taormina o a Mòdica), i no vam voler deixar passar l’ocasió per entrar en una de les gelateries més tradicionals de la ciutat, a tocar del Palazzo Senatorial, i regalar al paladar una fabulosa terrina de panna, de ciocolatto, o dels dos sabors.
Corleone, la capital de la màfia
Corleone ens interessava molt. Volíem saber per què les famílies més poderoses de la màfia siciliana —des de la II Guerra Mundial fins fa quatre dies— havien sortit d’aquest petit poble de muntanya. I ens ho va explicar el silenci que imposa el congost que discorre al costat del poble, la via de comunicació que, des de temps immemorials, uneix el sud i el nord de l’illa. A l’estratègica Corleone vam entrar a la casa d’una antiga família mafiosa que, a cavall dels segles XIX i XX, havia estat una de les més poderoses de la part central de l’illa. I després vam visitar el cementiri del poble, per contemplar els panteons d’altres poderoses famílies mafioses (els Navarra, els Provenzano, els Riina) i les fotografies —en rigorós blanc i negre— sobre aquelles silencioses làpides.
Corleone mai decep. Quan hi vam arribar, a mig matí, el poble era buit. Feia la impressió que els seus veïns havien marxat, de bon matí, a treballar als inacabables camps de cereal del voltant. Però, des del primer moment, vam percebre que tots els ulls del poble ens miraven des de darrere de les finestres. I que tots els passos dels escassos veïns que es movien pels carrers seguien els nostres moviments. En l’actualitat Corleone ja no és el centre de la màfia siciliana, però els forasters encara són vistos amb desconfiança. És el pes de la història. Per cert, a Corleone, al Pastificcio Russo, ens van servir els millors cannolis de Sicília.
Ficuzza, la Suïssa siciliana
Una branca dels Borbons espanyols va ocupar el tron de Sicília durant dos segles (XVIII i XIX), fins que Garibaldi —l’heroi de la unificació italiana— els va fer fora a puntades de peu. Però mentre hi van ser, van construir diversos palaus, per al seu gaudi particular, naturalment. Un d’aquests, força desconegut però molt il·lustratiu, és el pavelló de caça de Ficuzza, construït al bell mig d’un paratge natural d’una gran bellesa paisatgística que, actualment i popularment, és anomenat la Suïssa siciliana. A Ficuzza buscàvem una explicació més al naixement i evolució de la màfia, i la vam trobar en aquella espectacular i luxosa residència “de cap de setmana”, que contrastava amb la senzillesa —i en ocasions, la misèria— de les cases de la classe popular.
Cefalù, 'Cinema Paradiso'
Un altre dels dies de la nostra estada el vam dedicar a conèixer Cefalù, el complement a escala de Trapani. I el poble on s’han rodat els exteriors de diverses pel·lícules. La més coneguda, Cinema Paradiso (1988). Però a Cefalù ens esperava una sorpresa impagable. Ens van endinsar en la casa i en la cuina d’una família local. I la Rosamaria Messina, de Cefalù, la nostra amfitriona i una extraordinària cuinera (preneu nota!), ens va ensenyar els secrets de la preparació de la caponata siciliana. A la seva taula vam degustar la millor pasta de Sicília. Va ser una bona manera de culminar el nostre viatge de descoberta de la Sicília quotidiana i a la vegada profunda. Aquella Sicília oculta darrere els suats eslògans turístics i els perjudicis infundats.
