Molt abans de convertir-se en dues de les cares més conegudes de l'entreteniment català, Àngel Llàcer i Sílvia Abril acceptaven pràcticament qualsevol feina relacionada amb la interpretació per poder pagar el lloguer. Els dos es van conèixer a l'Institut del Teatre i van compartir aquells primers anys en què viure de la professió era encara una incògnita. "Anàvem a casaments", va recordar Llàcer en explicar com aconseguien ingressos mentre intentaven obrir-se camí.
El director va explicar al programa I ara què? de La 2Cat que havien creat una companyia anomenada La Coctelera juntament amb altres joves intèrprets. Allà van coincidir noms que després tindrien carreres molt reconegudes, com Clara Segura, Albert Triola, Joan Carreras o Bea Segura. "Quan érem joves havíem de pagar el lloguer perquè vam marxar aviat", va explicar Llàcer sobre una època en què cada bolo era important.
De fer de tomàquet a actuar en casaments
Aquells treballs podien ser molt diferents del que avui associem amb una carrera teatral. Llàcer recorda que en promocions comercials podia acabar disfressat de tomàquet o pastanaga, mentre Abril feia de sardina. No hi havia papers petits si servien per mantenir-los dins del món de la interpretació i, al mateix temps, permetien pagar les despeses de viure fora de casa.
També actuaven en casaments i altres esdeveniments privats. Per desplaçar-se utilitzaven el Renault 4 groc de Sílvia Abril, al qual anomenaven "La Llimoneta". Llàcer bromeja que ella ja començava a tenir una trajectòria una mica diferent perquè col·laborava amb Els Comediants, mentre la resta continuava enllaçant treballs promocionals i petites actuacions per aconseguir ingressos.
Van deixar les seves carreres per intentar-ho al teatre
L'aposta professional tampoc era evident. Llàcer havia començat Empresarials i Abril va arribar fins a quart de Dret abans de canviar completament de rumb i entrar a l'Institut del Teatre. Allà van començar una relació professional i d'amistat que ha continuat durant dècades, encara que cap podia imaginar llavors fins on acabarien arribant les seves respectives carreres.
Mirat des del present, aquells treballs de casaments, supermercats i promocions formen una part fonamental dels seus inicis. No eren encara figures de televisió ni podien escollir grans projectes, eren actors joves intentant pagar el lloguer sense abandonar la professió que havien triat. L'anècdota de Llàcer resumeix precisament aquest període: abans d'omplir teatres, dirigir musicals o convertir-se en personatges populars, hi va haver una època en què qualsevol casament podia significar poder continuar intentant-ho un mes més.