Molts pares viuen l'avorriment dels seus fills com un problema que han de resoldre com més aviat millor. Si el nen diu que no sap què fer, apareix ràpidament una pantalla, una activitat organitzada o una proposta per mantenir-lo ocupat. El psicòleg Alberto Soler planteja just el contrari: "L'avorriment és la porta d'entrada a la creativitat". Per a ell, aquests moments buits tenen una funció important en el desenvolupament infantil.
El problema apareix quan els adults intenten eliminar qualsevol espai sense estímuls. Els nens s'acostumen llavors a rebre entreteniment de manera constant i tenen menys oportunitats de descobrir per si mateixos què els interessa. Soler defensa que no sempre cal oferir una solució immediata a aquest avorriment. A vegades, deixar que el menor travessi uns minuts d'avorriment és precisament el que permet que comenci a imaginar, explorar o inventar.
No cal omplir cada minut del dia
Una agenda carregada de col·legi, extraescolars, deures i pantalles pot deixar molt poc marge per al joc espontani. Aquest temps sense una activitat marcada obliga el nen a prendre decisions: buscar materials, crear una història, començar un dibuix, construir alguna cosa o simplement observar el que té al voltant. No totes aquestes activitats seran productives, però aquesta és precisament part del seu valor.
L'avorriment també ajuda a desenvolupar autonomia. Quan un adult intervé cada vegada que apareix, el nen aprèn que necessita una altra persona per resoldre aquesta incomoditat. Si disposa de temps i espai per gestionar-la, va descobrint recursos propis. Això no significa deixar-lo completament sol, sinó evitar convertir els pares en animadors permanents responsables d'omplir cada moment lliure.
Les pantalles ofereixen una sortida massa ràpida
El mòbil, la tauleta o la televisió són especialment eficaços eliminant l'avorriment perquè proporcionen estímuls immediats i constants. Per això poden convertir-se en la primera resposta davant de qualsevol moment d'espera. La dificultat és que, si sempre es recorre a elles, amb prou feines queda temps perquè aparegui aquesta fase inicial d'incomoditat de la qual després poden sorgir idees noves.
Soler no planteja que els nens hagin d'avorrir-se durant hores ni que tota activitat organitzada sigui perjudicial. La qüestió està a reservar espais en els quals no existeixi un pla predeterminat. Un nen que diu "m'avorreixo" no sempre necessita una solució immediata. Pot necessitar precisament uns minuts per començar a buscar-la per si mateix. I aquí hi ha la idea central del psicòleg: el que sembla temps perdut pot convertir-se en el punt de partida de la imaginació.