Xavi Hernández és un d'aquests futbolistes que l'aficionat pagaria per veure'l jugar tota la vida, que el periodista no es cansa d'entrevistar, i que tot equip de futbol necessita al vestidor. Xavi podia haver estat cirurgià i hauria estat dels millors. Si s'hagués dedicat al ballet, segur que seria el millor ballarí. Va preferir ser futbolista. Va néixer per a això, per organitzar, per moure la pilota, per prendre la decisió adequada en el moment precís.
Xavi ha estat un fill exemplar per a Joaquín Hernández i Maria Mercè Creus, un germà incomparable per a Ariadna, Àlex i Òscar, i ara és un espòs enamorat de Núria Cunillera i un pare feliç amb la seva nena Àsia. Parla de la seva família amb orgull i subratlla que tots els valors que avui se li reconeixen els va aprendre a casa seva.
Si com a persona ha merescut tots els elogis, com a futbolista Xavi és un col·leccionista d'afalacs i de títols. La seva sang és blaugrana, la del Barça, la de l'equip en el qual va créixer des que va arribar el 1991 per jugar en l'aleví, fins que va marxar-ne amb un comiat emocionant el 2015 amb el millor historial d'un futbolista del Barça: 22 títols (2 Mundial de Clubs, 4 Champions, 8 Lligues, 2 Supercopa d'Europa i 6 Supercopa d'Espanya). 869 partits jugats en 17 temporades al club.
Un home feliç
Però el seu joc va deixar empremta. Sempre va ser un futbolista solidari, tant que es treia mèrit: “Una passada la fa bona el company que es desmarca”, va arribar a dir. Va marxar feliç del Barça, perquè si alguna cosa té aquest home és que el que més busca és la felicitat. Viu en pau.
Ara està jugant a Qatar, on té contracte per a dos anys més. No li importa gens tenir 36 anys. Se sent físicament bé i pel seu tipus de joc podria jugar eternament. Somia a tornar algun dia per estat al camp, potser dirigint al Barça, però el que ja té clar és que no serà en un despatx.
Amable, respectuós, generós. Un futbolista com n'existeixen molt pocs.