L'arribada de Trent Alexander-Arnold al Reial Madrid havia de ser una història perfecta. Una incorporació estrella. Un salt de qualitat. Una aposta segura. Però la realitat és una altra. Molt més freda. Molt més incòmoda i tensa. I al centre de tot apareix un nom que ho canvia tot: Xabi Alonso.
Des del primer dia, Trent tenia una condició clara. Volia ser titular indiscutible. Era el que va exigir al Liverpool i el que va demanar al Santiago Bernabéu. Res de rotacions. Res de dubtes. Res de compartir protagonisme. Sabia que l'ombra de Carvajal, capità de l'equip, era gran. Sabia que la seva influència podia complicar-li el camí. I per això va buscar garanties. Garanties fermes i clares.
Promeses incomplertes de Xabi Alonso
Abans de signar, va voler parlar amb Alonso. Una conversa privada i directa. O almenys, això esperava el lateral anglès. El tècnic basc el va tranquil·litzar. Li va prometre minuts. Li va assegurar confiança. Li va dir que jugaria gairebé tot. Que seria essencial i una peça clau del projecte. I amb aquestes paraules, Trent va donar el sí definit.
Però aviat tot va canviar. Les lesions el van frenar. El van treure de l'onze. El van apartar de la regularitat. I quan va tornar, ja era tard. La seva versió no va convèncer. No va impactar. No es va assemblar a la del jugador que va brillar a la Premier League. Ni de prop. I Alonso ho va notar. I va començar a prendre decisions.
Decisions contundents. Decisions que deixen un missatge evident: Xabi Alonso no volia, ni vol, Trent Alexander-Arnold. No hi confia. No el considera indispensable. Prefereix alternatives. I per això mira cap a Fede Valverde. Un futbolista fiable. Intens. Adaptable. Un recurs que l'entrenador valora més.
Fede Valverde el supera
L'uruguaià, que no és lateral natural, es va convertir en l'opció prioritària per al carril dret. Una elecció sorprenent. Un cop dur per a Trent. I encara més si es té en compte que Carvajal no tornarà fins al 2026. Sense competència real, l'anglès continua sent suplent. Un senyal evident i dolorós.
La situació ha esclatat. El malestar és gran. En el jugador i en el seu entorn. En els qui li van aconsellar venir. Va ser suplent a Anfield. Va tornar a ser-ho davant el Rayo Vallecano. I encara que a Elx sí que va ser titular, el míster va trigar molt poc a donar entrada a Fede Valverde en el seu lloc a la segona part. No entén per què les promeses es dilueixen. Per què les paraules d'Alonso semblen haver desaparegut. Per què la confiança es va convertir en dubte
Segons el diari AS, Trent comença a pensar que Xabi Alonso mai va ser sincer. Que mai el va voler realment. Que va acceptar el seu fitxatge perquè venia imposat. Perquè el club el necessitava. Però no perquè hi cregués. I aquesta idea es clava.
La preocupació creix. L'anglès tem que el seu rol sigui secundari. Tem quedar-se estancat i ser un pegat. I el pitjor és que, a hores d'ara, sembla evident: el tècnic basc no el veia com a peça clau. No abans. No ara. Ni, possiblement, en el futur.