El Reial Madrid travessa una fase delicada. Una crisi esportiva que torna a encendre totes les alarmes al Santiago Bernabéu. Les derrotes recents han deixat l'equip tocat. I, una vegada més, el focus ha caigut sobre Xabi Alonso. Tanmateix, cada cop són més les veus que asseguren que el tècnic no és l'únic responsable. Que el problema és més profund. Que també cal mirar cap amunt. Directe al despatx de Florentino Pérez.
L'equip va tornar a patir davant el Manchester City. Va començar fort. Va marcar Rodrygo. Però el Madrid es va diluir. El City va dominar. Va controlar els ritmes. Va colpejar en el moment just. La grada va veure un equip partit, sense idees i sense lideratge. Un conjunt que repeteix els mateixos errors. Un equip que, malgrat tot, encara roman viu en la lluita per classificar-se entre els vuit primers de la Champions League. Al final van reaccionar i van prémer els de Pep Guardiola. Però no va ser suficient. I les sensacions són dolentes. Molt dolentes.
Xabi Alonso salva el coll, però continua en la corda fluixa
Tot i així, Xabi Alonso va salvar la feina. Va perdre, sí. Però va evitar una humiliació més gran. La directiva estava a punt d'actuar si el marcador era més dur. El tècnic continua, però el seu marge és mínim. I les crítiques, intenses. Encara que, aquesta vegada, no perquè imposés un estil que no qualla. La queixa va ser la contrària: el Madrid va jugar igual que abans. Igual que amb Carlo Ancelotti. Tantat enrere i corrent a la contra. Sense pla. O, com molts diuen, “sense jugar a res”.
Alguns jugadors tampoc es lliuren del qüestionament. Vinícius i Bellingham són al centre del debat. Al brasiler se l'acusa de falta d'autocrítica. De no acceptar ser substituït. De creure que el seu rendiment el converteix en intocable. Un problema greu per a l'autoritat de l'entrenador. Sobre Bellingham, s'apunta que ho dóna tot, però no és tan determinant com el seu primer any. Que el seu encaix tàctic és un trencaclosques. Que l'equip no sap com potenciar-lo.
Florentino Pérez també rep
Però el més cridaner és el gir del discurs. Cada cop més sectors comencen a mirar cap amunt. A la direcció. I, en concret, a Florentino Pérez. En diverses anàlisis, com les de La Pizarra de Quintana, se sosté que “el club no legitima l’entrenador”. Que Xabi no pot treballar “si un dia hi ha un terratrèmol i un altre un tsunami”. Que el Madrid viu en un caos emocional permanent. Que el vestidor ha tornat a superar el tècnic amb el beneplàcit dels responsables. Cosa que ja va passar en etapes fosques del club.
També es critica la planificació esportiva. Alonso va demanar un centrecampista, però no va arribar. Faltaven perfils clau. No es van reforçar zones sensibles. Però en l'afany per contrarestar Lamine Yamal sí que es va fitxar un Franco Mastantuono que ni era necessari ni ha donat la talla. Per a molts, un senyal que Florentino veu l'entrenador com "un mal necessari". Una idea perillosa. Perquè sense un projecte sòlid, sense una aposta real per un tècnic, l'equip s'estanca. Es repeteix. S'esgota.