Recórrer el desert del Marroc no és gens fàcil i encara menys amb un cotxe de 20 anys. Aquest és l’objectiu que s’han plantejat el Martí Vilà i l’Arnau Sadurní per l’Uniraid d’aquest any. Més de 2.000 quilòmetres repartits en set etapes i durant una setmana és el que s’hauran d’enfrontar aquests dos joves catalans de 22 anys.
Foto: Sergi Alcàzar
Més de 2.000 quilòmetres repartits en set etapes
L’Uniraid es tracta d’un esdeveniment exclusiu per a estudiants universitaris i que té un objectiu solidari. “És un Dakar simplificat, però amb un cotxe de 20 anys o més i que està limitat per potència”, explica el Martí a El Nacional. I és que els organitzadors asseguren que no es tracta d’una competició esportiva sinó d’una experiència amb valors com el treball en equip, el respecte i la responsabilitat.
El Martí tenia al cap poder fer l’Uniraid des de feia anys i un dia ho va comentar amb l’Arnau, que es coneixen des que tenien tres anys, i “es van tirar a la piscina”. Es van posar a treballar amb aquest projecte el juny de 2018 i després de vuit mesos, aquest dissabte comença la seva aventura.
“No només és l’experiència de l’Uniraid sinó també tota la part prèvia que hem estat fent fins ara. Comprar un cotxe, preparar-lo, buscar patrocinadors, donar-nos a conèixer…”, explica el Martí. El primer que van fer va ser buscar un cotxe per pàgines web de segona mà, amb els requisits que exigia l’organització, i van comprar per 500 euros un Citroën Saxo de 1998.
Es tracta d’un model que, segons el preu i les característiques, és dels millors per competir. Els diners han sortit de la butxaca del Martí i l’Arnau, com totes les altres inversions que han hagut de fer com el preu d’inscripció, les reparacions del cotxe, la benzina, els peatges l’allotjament i el menjar. En total, 5.000 euros.
Aquests dos estudiants de màster d’enginyeria industrial i d’enginyeria electrònica pensaven que tindrien més sort amb el cotxe. I és que han hagut de reparar el depressor de fre, els neumàtics, els amortidors i el ventilador. “No teníem prou experiència, vam tenir poca paciència i ens van vendre la moto, era un bon comercial”, recorden.
Sense GPS, però amb brúixola i un mapa
Foto: Sergi Alcàzar
Però ara ja tenen el cotxe llest per encarar aquest dur i bonic trajecte. Per més complicacions, els participants de l’Uniraid no poden portar GPS, però sí una brúixola i un mapa. L’organització obliga a tenir un mòbil en el cotxe amb l’aplicació roadbook descarregada, que és un llibre d’instruccions. “Si t’equivoques de camí, no et redirigeix, has de tornar a l’últim punt que sabies que estava bé o jugar-te-la”, comenta l’Arnau.
Durant les etapes, cada equip va acompanyat per dues parelles de participants. D’aquesta manera, el recorregut es fa més amè i també serveix per si hi ha qualsevol inconvenient que es puguin ajudar al moment. En total, en aquesta edició participen 150 equips, és a dir, 300 persones de la península Ibèrica (Portugal, Espanya i Andorra) i el límit d’edat són 28 anys. “Inclús hi ha gent que s’ha quedat fora”, afirma el Martí.
Els dos joves catalans no els “importa” el més mínim la classificació. “En cap moment hem pensat a acabar els primers. Ens interessa acabar, no ens volem quedar a mig camí. L’interessant serà trobar-te amb gent i que els ajudis i que l’endemà t’ajudin ells. Inclús estaria bé que ens perdéssim i a veure com ens ho fem per tornar a la ruta”, explica l’Arnau.
90 quilos de material solidari
L’Uniraid també té el seu costat més solidari. L’organització exigeix un mínim de 40 quilos de material, però l’Arnau i el Martí han volgut més que doblar-ho. “Portem 90 quilos en què hi ha samarretes, paelles de cuinar, llibres, algun estoig, material escolar, dues torres d’ordinador, dues pantalles i carpetes”, han explicat.
Quan arribes al punt de partida has de fer les verificacions pertinents del cotxe i entregar el material solidari menys una caixa de 10 quilos que te l’has de quedar i la reparteixes quan consideres oportú durant les etapes. “M’agradaria poder ajudar, aquí no els donem importància i allà poden ser claus pel seu dia a dia”, comenta el Martí.
Senyera i presos polítics
Foto: Sergi Alcàzar
No són els únics participants de Catalunya, però senten la responsabilitat de representar d’on són. “Tot el que fas representes d’on ets, representem la nostra terra. Encara que som molts participants de Catalunya inclús l’organització és catalana”, explica el Martí. En un dels laterals del cotxe, porten escrit el seu nom juntament amb la senyera i en la part posterior porten una referència als presos polítics: “Ens ha fet molta il·lusió”.
Els dos participants han dedicat hores i hores aquest projecte i mesos després, ja tenen el resultat. Són autocrítics i asseguren que hi ha hagut “molta frustració”, però que cada vegada que van passant els dies i s’apropa l’esdeveniment “t’ho creus més”. Ha arribat l’hora de l’Uniraid.