El Barça femení acaba aquest diumenge una temporada gairebé perfecta. Les blaugranes només han perdut dos partits. I aquest any no només han aconseguit grans èxits esportius, sinó que han encisat milers d’aficionats i s’han convertit en un autèntic fenomen. Les jugadores, després de molts anys de lluita — i, lamentablement, davant els mals resultats del masculí — han tingut per primera vegada espai a l’agenda mediàtica. Això ha provocat una autèntica revolució esportiva al nostre país, però, malauradament, encara hi ha una batalla que no han guanyat: la de la bretxa salarial.

 

Espanya va aprovar la darrera temporada el salari mínim de 17.000 euros a la primera divisió femenina. El Barça femení és considerat dels millors equips del món i, com a tal, tenen uns salaris molt superiors a la resta de les seves companyes. La jugadora que més guanya és Alexia Putellas, guanyadora de la Pilota d’Or, amb un salari de 150.000 euros anuals, el sou que guanya tirant pel baix en una setmana un futbolista del masculí. I és que el jugador pitjor pagat de LaLiga cobra més que tot el femení junt. 

Per fer comparacions, només cal mirar el salari dels tres jugadors millor pagats de cada equip. Osumane Dembélé guanya 17.311.840€; Sergio Busquets, 15.260.960€ i Jordi Alba, 13.933.920€. Mentrastant, Alexia Putellas cobra 155.000€ anuals: Jennifer Hermoso, 100.000€ i Lieke Martens, 95.000€. En concret, el cost de la massa salarial de les blaugranes és de 3,6 milions anuals, mentre que el d’ells és de 181 milions d’euros. Cal destacar que tot i les diferències amb els futbolistes, el Barça és a dia d'avui una dels clubs que millor paga a les dones de tot el món, ja que la gran majoria de jugadores ni tan sols es poden guanyar la vida.

Una lliga que encara no és professional

Un dels principals problemes és que la lliga femenina encara no és considerada professional.  Fa més d’un any, el Consell Superior d'Esports va anunciar la creació de la Lliga professional, però encara ni s’ha posat en marxa ni es preveu que comenci la temporada vinent. Això fa que les dones no tinguin cap conveni que reguli uns mínims, com els salaris, el fet de tenir almenys un metge a l’equip o les condicions d’entrenament que en molts casos no són ni en camps de gespa. 

Alguns països com Noruega, Brasil o els Països Baixos ja han trencat aquesta bretxa de gènere salarial i han obligat a igualar els sous dels dos equips. Aquí, en canvi, sembla un repte encara llunyà.