Fa poc més d’una setmana Ernesto Valverde renovava dues temporades amb el Barça. Ho feia amb l’aval d’una part de la secretaria tècnica, de certs dirigents de pes i, sobretot, de la totalitat de la plantilla.
Els pesos pesats s’han encarregat de fer palès públicament que confien en l’entrenador i aquest també ha tornat les mostres d’afecte des de la sala de premsa. Que Valverde agraeixi verbalment el suport dels seus futbolistes està bé, però que ho faci a l’hora de confeccionar les alineacions és més discutible.
El joc del Barça és irregular i algunes peces de l’onze no encaixen, però cap d’aquests problemes és tan palpable com el més evident: l’equip s’ha establert en una zona de confort i no sembla que n’hagi de sortir.
En un partit que precedirà dos clàssics, Suárez ha tornat a ser titular. També ho han sigut Ivan Rakitic, que estava apercebut i acumula molts minuts a les cames; i Samuel Umtiti, que no jugava des del mes de novembre. El cas més flagrant, però, ha estat el d’Arturo Vidal, que s’ha imposat a jugadors com Sergi Roberto o Carles Aleñá tot i demostrar que no té la qualitat necessària per jugar a la medul·lar del Barça.
En el futbol, com en altres aspectes de la vida, cal renovar-se o morir. És hora d’assumir que hi ha jugadors que necessiten descans encara que ells ho vulguin jugar tot. Que s’enfadin o no és -o hauria de ser- intranscendent.
Al Sánchez Pizjuán Valverde ha demostrat que és un entrenador valent. Al descans, i veient que el seu plantejament no funcionava, ha fet un doble canvi guanyador. Ara que arriba el tram clau de la temporada, però, és hora de deixar patent que no té por de gestionar els egos d'un vestidor com el del Barça.