Sergi Palencia va ser el capità de l'últim gran Barça B, el que va aconseguir l'ascens a Segona Divisió la temporada 2016/17. El de Badalona, després de formar-se a La Masia, està triomfant a l'MLS amb LAFC. En una entrevista exclusiva a ElNacional.cat, Palencia repassa la seva etapa en el Barça i el seu present als Estats Units.
Vas arribar al Barça el 2007 i vas estar 11 anys, fins al 2018. Com valores la teva etapa al club?
Per mi, que soc culer de tota la vida, va ser un somni. Me’n recordo quan vaig començar, les proves que vaig fer al Miniestadi, els nervis que tenia fins i tot allà, que tenia 10/9 anys. Posar-te aquesta samarreta cada dia i poder jugar, representar-la, la veritat que va ser un somni des del primer dia fins a l'últim. És una etapa que guardo amb molt d'afecte i estaré superagraït al Barça sempre.
Et posaves objectius de dir: a veure si li trec una pilota a Busquets. Però estàs allà i no hi ha manera
No vas arribar a debutar amb el primer equip, però sí que vas pujar a entrenar en més d'una ocasió. Com és entrenar amb Messi i els millors jugadors del món?
Brutal, brutal. Me'n recordo que, en un joc de posició així enano que feien, que es fotien allà deu tios en deu metres quadrats, superpetit, et cabrejaves. Et posaves objectius de dir, vinga avui a veure si li trec una pilota a Busquets. Estàs allà i no hi ha manera. Pots anar per l'esquerra i no saps com, et veu de reüll i va cap a l'altre costat. És una passada, un altre nivell.
Jo ho notava molt quan encadenava un parell de setmanes entrenant amb aquesta gent i després baixava a jugar a Segona B o a Segona. Et notaves molt més fi tècnicament i pensaves una mica més ràpid que tothom perquè això és el que et dona entrenar amb aquesta gent.
La veritat és que ho gaudíem molt. Quan vèiem que entrava el segon entrenador o el delegat al vestidor, ja sabíem que aniria a dir qui anava a entrenar amb el primer equip i estàvem tots com en pla, vinga va, que em toqui a mi, que em toqui a mi, que m'ho vull passar bé avui. Eren experiències increïbles.
Quan tens a Iniesta que et diu: "Eh, venga eh, chaval, venga, venga, comença, eh, vamos, despierta"
Per una banda, molta il·lusió, però també molts nervis no?
Sí, sobretot al principi. Al final l'exigència és molt gran i quan veus que reps les tres primeres pilotes, les perds i al teu equip li costa recuperar pilota, tens a Iniesta que et diu: "Eh, venga eh, chaval, venga, venga, comença, eh, vamos, despierta". Tu dius, mare meva.
Però, bé, també són gent que, quan tu ets de la casa, et cuiden. Saben el que és i saben que al principi et pot costar. Et valoren sobretot el que ho intentis, el que vagis motivat i t'ho prenguis seriosament. Potser tenien més problemes els que anaven una mica de 'sobradetes'. Els que ho intentàvem i a vegades podia no sortir alguna coseta, cap problema i sempre ajudàvem, però sí, sí, aquest punt de nervis sempre estava.
Després de sortir del Barça i passar pel Girondins de Burdeus, Saint-Étienne i Leganés, en el 2023 decideixes abandonar Europa i firmar pel teu club actual, Los Angeles Football Club. T’imaginaves jugar en una lliga com l’MLS? Com es va donar el teu fitxatge?
Queva, queva, no m’ho imaginava ni de conya, però bé, són opcions que van apareixent. Me’n recordo que vaig fer dos anys bons al Leganés, jugant bastant. El primer any vam fer play-off, però el segon any no ho vam aconseguir i va ser una temporada complicada. Teníem bon equip, però quan no van als resultats, ningú brilla.
Jo encara tenia contracte amb el Saint-Étienne, que havia baixat. Vaig anar allà i em vaig trobar el Saint-Étienne a Segona Divisió. Després de sis mesos, la situació no era tan poc fàcil i tant el club com jo vam arribar a un acord per solucionar i acabar el contracte. Llavors, Los Angeles va aparèixer. No em preguntis per què, però, al final, el món del futbol és petit i aquí hi havia un director esportiu que coneixia el director esportiu del Leganés. Pregunta, donen bons informes i arribes així. És una operació que els hi quadrava a ells econòmicament i a mi també. Estic molt feliç d'haver pres aquesta decisió i d'estar aquí. És el meu tercer any i tant de bo siguin molts més.
El fet de compartir vestuari amb jugadors de talla mundial com Chiellini o Carlos Vela entre altres, va influir en la decisió?
Sí, sí, sens dubte. Tu sents Giorgio Chiellini parlar bé d'aquí i això ja et fa veure. No sé com ha sigut la gestió, però fa poc s'ha convertit en un dels propietaris. D'una part minoritària, però és un dels propietaris. Sempre parla meravelles del club. Veus això, veus Carlos Vela, veus Ilie Sánchez, que vaig parlar també amb ell i em va parlar meravelles del club i dius, ostres, d'acord, és l’MLS i la imatge que potser tots tenim d’MLS allà és, bé, aquesta lliga no sé... Però quan comences a parlar amb aquesta gent t'adones que això és una cosa seriosa. També tenia aquí a Bouanga, que va ser company meu al Saint-Étienne. Totes les opinions que demanava eren bones i va ser una decisió molt fàcil de prendre i de la que estic molt content.
Fa unes setmanes, va ser Heu Ming Son qui va arribar a LAFC, convertint-se en el fitxatge més car en la història de l’MLS. T'ha sorprès?
Sí, em va sorprendre perquè aquí tampoc és que sigui habitual que vegis aquests fitxatges de milions. Aquí vas potser per un altre tipus de perfil o gent que està una mica més a la seva fase de retirada i no costa diners el traspàs, però bé. La veritat és que encantats. És una meravella de persona. Des del primer dia que va venir, parla amb tothom, vol conèixer l'historial de cadascú, els clubs per on hem passat, ens comparteix les seves experiències…
Aquí sempre trien molt bé els perfils de jugadors que venen. Hugo Lloris, Olivier Giroud igual, persones espectaculars, res del tipus de jugador que ve aquí a retirar-se i a viure la vida. No, al contrari. Són gent que ve a aportar, que encara segueixen amb aquesta vena competitiva i tenen ganes de guanyar.
En línia amb això, si hi ha algun fitxatge que ha portat l'MLS i el futbol als Estats Units a una altra dimensió va ser el de Leo Messi. Malgrat jugar en un altre equip, com vas viure la seva arribada i com has viscut aquest creixement de la Lliga des de dins?
És brutal la veritat. Jo vaig arribar i als mesos va arribar ell, però es van notar diferències. Ni que sigui que miris els seguidors de les xarxes socials o el contracte amb Apple, que és per on es retransmet la lliga… Totes aquestes coses no serien possibles sense ell. Ja sabem el que és venda de samarretes, de tiquets… Però, a sobre aquí, que es mira molt el costat una mica més empresarial, més del business, doncs imagina't el que pot ser Messi.
És brutal, cada estadi que va s'omple. I això és positiu perquè voldrà dir que més gent s'anirà aficionant al futbol aquí i el futbol anirà creixent. Esperem que algun dia pugui posar-se a l'altura del bàsquet, del futbol americà o del beisbol, que són esports gegants aquí i fan contractes d’una altra dimensió. Esperem que el futbol també pugui tenir cultura aquí i acabi sent un esport gran també aquí als Estats Units.
Imagino que el partit marcat en vermell al calendari és contra l'Inter Miami pel fet de jugar contra aquest tipus de jugadors, no?
Sí, sens dubte. Sempre t'agrada, però també depèn una mica perquè aquí el calendari és molt estrany. Ni jo l'entenc a vegades. Aquest any, per exemple, no juguem contra l’Inter Miami. No sé com ho fan, però ho fan de manera més o menys justa perquè vagis jugant contra tothom. Llavors, a veure, aquest any no ens ha tocat a la Lliga, però ens va tocar a Champions i va ser brutal. Va ser gegant per nosaltres. Jugar contra els bons sempre t'ajuda a créixer, com a equip també, i són experiències que t'emportes.
Anar al Mundial de Clubs i fer un paper decent com el que vam fer, en cap de les maneres pot ser negatiu per nosaltres
I per acabar, aquest any s'ha disputat la primera edició del nou Mundial de Clubs. Vau tenir la sort de poder-hi formar part gràcies a la desqualificació del Club León i a la victòria davant de l’Amèrica en el partit de repesca que va organitzar la FIFA. Com vau viure tot aquest procés i que ha significat per a tu i per al club jugar el Mundial de Clubs?
Per nosaltres, ja el partit aquest de play-off amb l'Amèrica va ser brutal. Crec que ens preguntes a tots i potser és el millor partit que hem viscut quasi a les nostres carreres. O sigui, el camp estava a rebentar, era una oportunitat única, hi havia moltes coses en joc: prestigi, els diners que donava la World Cup... Va ser brutal aquell dia.
I després l'experiència, crec que vam competir bé contra els guanyadors que van ser el Chelsea. Si veus el partit, vam donar la cara i podríem haver rascat alguna coseta més. El partit que la vam cagar bastant va ser el del Tunis, que era el partit que havíem de guanyar nosaltres 100%. I contra el Flamengo anàvem guanyant 1-0 en el minut 88... És veritat que ens en vam anar amb molt mal sabor de boca del torneig perquè vas sumar un punt de nou, però, hòstia, anar al Mundial de Clubs i fer un paper decent com el que vam fer, en cap de les maneres pot ser negatiu per nosaltres.