La portada d’avui era molt difícil, potser impossible. Maradona és tan gran, tan cèlebre, que no es pot encabir en un full de paper, una foto, un títol. L’agafis per on l’agafis, sempre en deixaràs fora mitja figura, mitja vida, mitja història, mig món. La part bona és que en el moment que s’anuncia la seva mort, tots els que saben alguna cosa de diaris tenen clar quin serà l’argument principal de la portada. La part dolenta és tot el que ve després. Esquivar els tòpics és una de les tasques del tràngol. En aquest punt, els diaris que viuen i moren en aquesta columna fracassen. Entre els diaris de Barcelona, només El Punt Avui no juga la carta d’anomenar-lo déu. En diu ídol, justament el contrari a un déu, i fa tot de rimes curioses entre dol, futbol, ídol. A la premsa de Madrid, El País també parla de Maradona com un déu, mentre que El Mundo també en diu un ídol. Ni en un dia com avui coincidirien.
Cap dels diaris de Madrid dubta: les imatges són de la victòria al Mundial de futbol del 1986: 3 a 2 contra la República Federal d’Alemanya (encara existia la República Democràtica, la comunista). Certament, és el cim professional de Maradona. La imatge d’El País, però, és oficial, freda i burocràtica, comparada amb la d’El Mundo, la samarreta 10, imperial, victoriosa, triomfal… i distant. L’ABC potser fa la portada més amorosa, més emocionant, per la foto triada. El títol és el nom de pila del futbolista —hi ha dies que els títols són inútils. A la foto, la cara de felicitat trapella de Maradona, per contrast, esborra de la memòria la vida d’aquí caic allí m’aixeco que, a partir del 1989, a mans de la droga i la disbauxa, va assecar el millor futbolista del món. L’encert de l’ABC és que aquesta és la cara, l’actitud i el moment de Diego Maradona que ens han de quedar a la memòria.
El Periódico, La Vanguardia i l’Ara fa l’efecte que proven de fer el mateix. És molt difícil, però, amb el Maradona del Barça, on no va jugar ni la meitat dels partits, abatut per les lesions i la malaltia —i encara així va deixar dos títols a la vitrina— i amb les imatges finals de la batussa a la final de la Copa perduda contra l’Athletic el 1984, amb el nostre heroi descordadíssim, a cops de puny i puntades contra mig equip basc. Aquell Maradona era només el pròleg del que vindria.
L’historiador esportiu francès Paul Dietschy parla de Maradona com un bandoler, un rebel que representa el misteri del futbol, la mena de joc que no es pot aprendre, el geni pur. Maradona, diu, “fa del futbol i la vida una sola carn. Alegria, gairebé carnaval. És un jugador que inventa i crea jugades inimaginables, que van més enllà de la ciència del joc”. Un futbol instintiu. “Com un nen al pati, sempre al límit de les normes… o més enllà”. Maradona, diu, “amb la samarreta d’Argentina i la del Nàpols també representa el Sud. Fa victoriosos els desvalguts. Esdevé el representant dels petits que guanyen els grans, el bandoler que capgira les desigualtats. Maradona és una icona perquè ens estimem els rebels”, afegeix Dietschy. Com es fa la portada del diari amb la mort d’un personatge tan desmesurat, excessiu i vast com aquest?
