Marta Bonache: "El càncer i l'esport m'han ajudat a continuar connectada amb mi"

Marta Bonache (Madrid, 1997) és sinònim de superació. Després de superar un càncer de limfoma de Hodgkin amb 19 anys, ha fet de l'esport, més concretament del running i el trail, el seu estil de vida, fins al punt que ja ha pogut completar les maratons de Madrid, València, Berlín i Nova York; tres ultramartones i pujar algunes muntanyes emblemàtiques com el Mont Blanc o el Kilimanjaro. Aprofitant que aquest diumenge tres de desembre Barcelona ha acollit la Cursa Contra el Càncer, des de ElNacional.cat hem volgut conèixer de prop aquesta història per reflexionar sobre la importància de l'esport per a la salut.

La teva història és de les que posa la pell de gallina. La gran majoria de gent no la coneix, podries fer-nos una radiografia general?
Als 19 anys em van diagnosticar un limfoma de Hodgkin, que és bàsicament un càncer del sistema limfàtic. Vaig estar un any en tractament amb quimioteràpia i radioteràpia, que són els dos tractaments més coneguts per a la cura del càncer, i després d'aquell any em vaig curar. Ara tinc 26 anys i ja en porto sis curada. Cada any m'he de fer la prova per veure si segueixo neta o no. I quant a l'esport... Sempre he estat un cul inquiet des que era petita, però és veritat que després de tenir el càncer m'he posat reptes molt heavys.

¿Quina reflexió t'ha deixat viure aquesta relació tan estreta?
El que penso després d'això és que en qualsevol moment has de posar pausa a la teva vida perquè la vida et posa uns obstacles. Llavors, si et vols posar metes com quan dius: "Algun dia faré una marató", és millor que ho facis ara perquè no saps el que et pot passar. Això és el que a mi m'ha passat, ara em poso reptes molt durs per aquest background que tinc amb aquesta malaltia.

El teu amor per l'esport neix des que eres petita?
Sempre he fet esport. Quan era petita, els nois eren els que m'escollien a mi als equips de l'escola perquè era la nena que se li donava millor l'esport, però no en feia cap en particular. És veritat que sempre he sortit a córrer una mica, jugava a bàsquet, tennis... Feia coses, però cap esport així en particular. Després de tenir la malaltia ja comences a treballar, tenir una rutina. I llavors, el més fàcil és sortir a córrer, anar en bici o anar al gimnàs. Són coses més individuals, més fàcils de fer que esports en equip, en els quals ja depens d'altres factors.

L'esport també t'ha acompanyat durant els teus anys lluitant contra el càncer?
En el moment del càncer vaig deixar de fer esport per un tema de salut, ja que els metges no veien gaire clar si podia fer molt esport o no. Em vaig centrar a estar tranquil·la, abandonant una mica l'esport. Crec que és una cosa que no va estar gaire bé. Si tornés enrere m'hauria agradat fer-ne més del que vaig fer. Però ara per a mi és aquell moment d'estar sola, connectar amb mi, una cosa que abans, per exemple, no tenia. Anava a la meva bola. Ara, en canvi, sé que al matí, quan surto a córrer, és un moment en el que connecto amb mi. Abans de tenir una malaltia d'aquest calibre, estàs molt desconnectat de tu. La malaltia t'ajuda molt a connectar-te amb tu mateixa, i aquesta rutina de fer esport m'ha ajudat a continuar tenint aquesta connexió que vaig tenir amb la malaltia. El càncer i l'esport m'han ajudat a continuar connectada amb mi.

Els metges et continuen posant algun impediment per fer esport?
Ara soc jo la que li demano a la meva oncòloga que em firmi els permisos per fer ultramaratons. Ella és la meva metgessa més propera, amb qui tinc més confiança i al·lucina. Em diu: "Et conec des que et van diagnosticar la malaltia, he estat tot el tractament amb tu, i ara et dono suport perquè facis curses tan fortes".

Els teus pares també sempre t'han donat suport en tot això?
Sí, sí. Per exemple, la primera vegada que els vaig dir que m'estava plantejant fer una marató, estava completament cagada, perquè fa por la primera vegada que et presentes a una prova d'aquestes, però la meva mare em deia: "Entrenes un munt, quina por tens? Has superat coses més dures. Això és córrer 42 quilòmetres, has fet coses més fortes en la teva vida, com per exemple, superar un limfoma. Fer una marató no t'hauria d'espantar, pots fer moltes coses". Sempre m'han donat suport. Després sí que és cert que m'he passat el joc, deixant de fer maratons i ara faig curses de 150 quilòmetres i de 40 hores, i això sí que preocupa una mica més els meus pares, que de vegades em diuen que hauria de posar una mica el fre. Però la veritat és que sempre em donen suport. A més, veuen que entreno, que tinc un entrenador, gent amb coneixement darrere i em donen encara més suport.

Tens algun referent en què t'hagis inspirat per superar tots aquests obstacles?
No, la veritat és que no tinc ningú que miri i digui: "Vull ser com ell". Crec que hi ha molts referents, que tots són diferents i que de tots pots aprendre, però així com hi ha gent que té clar que, per exemple, té a Messi de referent, en la meva ment no tinc cap en el qual pensar.

Com vas començar el teu recorregut en aquest món?
La primera meta que em vaig proposar va ser fer un mig Iroman, que és un triatló que consisteix en dos quilòmetres nedant, 90 en bici i 21 corrent, tot continuat. Aquesta va ser la primera cursa a què em vaig apuntar. El problema va ser que, quan ho vaig fer, va venir el COVID i me la van ajornar un any. Però mentrestant, jo continuava entrenant, fent coses. En els horaris que podíem el més fàcil era sortir a córrer. Em vaig inflar a córrer i just em vaig adonar que, al cap de setmana següent, estava la marató de Madrid i li vaig dir a la meva mare: "Crec que em vindria de gust fer-la". La vaig fer, em va ser genial, no vaig tenir cap problema. Tot va anar molt bé i, a partir d'allà, vaig començar a provar també en muntanya, que sempre m'ha agradat molt. Vaig començar amb les curses de trail, vaig fer el mig Ironman. Quan me'n vaig adonar que les de trail em van agradar, les vaig anar allargant una mica fins que ja he fet l'UTMB, que són una mica com les olimpíades del trail, que només vas si et classifiques i jo ho vaig aconseguir l'any passat; moltes curses a Menorca de trail; la TRANSGRANCANARIA, una cursa de 126 quilòmetres a les Canàries; quatre maratons d'asfalt (Nova York, Berlín, Madrid i València). I aquest any m'ha apuntat a la Tità d'Almeria, una cursa per etapes en bicicleta de muntanya.

Ja has comentat que l'esport t'ha ajudat a superar millor el procés de superar el càncer. Creus que també ha succeït la inversa?
Sí, sí, segur. Aquest any, quan vaig fer l'UTMB, moltes vegades pensava: "Has estat pitjor, passant per penúries més dures que les que estàs passant ara, i has tret un costat positiu. Ara estàs aquí a la muntanya, perquè tu vols, perquè t'has apuntat i gaudeix-lo que és una cosa teva. Crec que m'ha ajudat molt a posar-me aquestes metes. Quan ens posem metes així els esportistes, moltes vegades són solitàries i a mi una cosa que m'ha ensenyat el càncer és de compartir i estar amb gent. Al final això és el que t'emportes. Jo ara amb l'esport comparteixo molt. De fet, a les meves curses sempre convido gent perquè ho visquin amb mi. Jo vaig compartir la meva malaltia amb molta gent i també m'agrada compartir les meves metes amb la gent que està al voltant meu en el dia a dia.

La cursa més especial que has corregut?
L'UTMB d'aquest any, sense cap dubte. Vaig estar 40 hores, et dona molt temps a donar-li el 'coco'. I a part d'això, vaig tenir la gran sort que mai abans no havia ajuntat tants amics meus en una cursa. Tenia molts amics en diferents punts, amb la qual cosa, va ser molt guai. Ha estat la cursa que més m'ha fet conèixer-me i recordar aquests pensaments de quan estava malalta.

Explica'ns quins són alguns d'aquests pensaments...
Primer, el que sol tenir molta gent és el de dir: "Què faig aquí?". Vaig estar 40 hores amb neu, pluja, condicions horribles, la gent es retirava i jo continuava estirant el carro. Pensava si era necessari ser aquí. Després també em va passar pel cap el pensament de retirar-me, que mai no m'havia passat, sempre havia acabat les meves curses contenta, sense dolor... En aquesta no podia córrer ni 100 metres més. També penses en tot el que has entrenat i en els 20 amics teus que han vingut per veure'm traspassar la línia de meta. A més, hi ha hores en les que no estàs pensant. Crec que és el divertit de l'esport, hi ha moments que estàs com meditant, fora de la realitat i de la rutina del teu dia a dia. Això també és una part molt maca de l'esport.

Aquest diumenge s'ha celebrat a Barcelona la Cursa Contra el Càncer. Com encares aquesta cita?
Tinc només l'expectativa de passar-la amb gent i amb l'ambient que genera aquesta cursa. No tinc cap meta més que anar a córrer-la amb amics que venen amb mi. La vaig córrer ja l'any passat i aquest any em sembla que té una iniciativa molt guai que és que al dorsal té la persona per la que correràs. He animat molts amics a què es vengen i que van passar aquesta malaltia amb mi i que al dorsal posaran "corro per Marta". Això em fa molta il·lusió. No és anar a veure si acabo els 10 quilòmetres en tants minuts. És més córrer amb els meus amics, amb gent que no corre tant, que animo a compartir l'esport amb el que estic tot el dia donant la xapa. Com una festivitat i passar el matí de diumenge acompanyat de gent i fent el que més m'agrada: córrer.

Barcelona és especial per a tu?
Sí, la veritat és que sí. Aquí és on em van diagnosticar aquesta malaltia, on jo he estudiat, on he passat tota aquesta malaltia, on són els meus amics que van viure aquest procés amb mi. Per tant, que sigui aquí té una rellevància més important que sigui en una altra ciutat.

Què tenen d'especial aquestes curses?
És important perquè moltes vegades veiem la paraula 'càncer', o la gent que té aquesta malaltia com a una cosa negativa i trista, però crec que diumenge es tracta de llançar el missatge de què no tot és així, que la gent que té aquesta malaltia també tira endavant, que hi ha un equip molt fort donant-los suport, i que se surt. Òbviament, no en tots els casos, però un percentatge molt alt de la gent que està diagnosticada pot tirar endavant, tenint una vida totalment normal després. Hi ha una comunitat i una associació com la del Càncer que, quan estava malalta, no la coneixia, que té aquest tipus d'iniciatives per als malalts.

Quines metes més et proposes de cara al futur?
Pujar muntanyes és un dels meus objectius. Una de les coses que més m'agradaria fer al món és pujar un 8.000 d'aquí a uns anys. Anar fent les muntanyes que he fet són un entrenament per a algun dia fer-ho. Són experiències molt guais perquè estàs diversos dies acampant, sense cobertura, amb poc accés a internet. Estàs amb la gent que està fent l'expedició amb tu i amb la muntanya, i després ja quan puges és com quan traspasses la línia de meta. Penses: "Ho he aconseguit, l'he titllat de la llista". Després, des de dalt, a mi que m'encanten les vistes, veus la panoràmica de tot un paisatge increïble.

Entrenes de forma específica per a això?
Per pujar una d'aquestes muntanyes no m'entreno específicament. Entreno molt per si mateix. No em suposa un esforç extra. Sí que per a una ultramarató o una prova de bici són moltes hores durant la setmana d'entrenament, menjar bé, descansar, dormir bé... El cap de setmana, que de normal són els dies de descans, per a mi són els de més entrenament, perquè no treballo. És quan més temps puc dedicar a l'esport.

Destaca'ns alguna anècdota d'alguna de les teves curses. Segur que n'hi ha mil...
Clar. Per exemple, en mi primer triatló, jo corro molt i faig molta bici, però el nedar no m'agrada gens. I clar, un triatló consisteix en els tres esports i la natació és el primer. Recordo que quan vaig fer el meu primer mig Ironman no m'havia posat mai el neoprè. Els meus pares sabien que mai no havia entrenat natació, creien que la bici i córrer m'aniria molt bé perquè era tot el dia fent això, però amb la natació estaven preocupats. Jo, en canvi, no sé per què, estava molt tranquil·la. Em vaig posar el neoprè sense saber ni com fer-ho, la meva mare m'estava tancant la cremallera, em vaig tirar a nedar i pel que sembla els meus pares tenien un aclaparament terrible perquè el GPS a l'aigua no funciona. Els meus pares sempre m'expliquen que aquest va ser el seu aclaparament més gran perquè amb la meva innocència em vaig ficar a nedar amb un ramat de gent. El seu moment més feliç va ser quan vaig sortir de l'aigua. Es pensaven que m'anava a ofegar.

Finalment, per tancar l'entrevista. Un missatge per a aquelles persones que pateixen una situació a la que vas superar fa uns anys?
Considero que el missatge més important és el d'intentar seguir la teva vida com ho faries sense la malaltia. Recordo que a mi em van diagnosticar el càncer al juny, i el metge em va dir: "Al setembre ja veurem si tornes a la Universitat o no". I jo pensava, si no torno a la Universitat i em veig a casa meva, sola, tots els meus amics avançant, jo quedant-me enrere... Jo tenia clar que anava a intentar continuar anant a classe. La veritat és que, anar a classe, estar cansat, no sentir-me com una malalta, en definitiva, m'ajudava molt a estar mentalment fort i a dir: "Sé que el tinc, però puc seguir el meu dia a dia, tinc aquest hàndicap, però no vull que la gent em vegi com la nena que té càncer, vull que em vegin com la Marta Bonache, que tinc això, però com si fos un refredat." Mantenir la ment ocupada crec que és molt important perquè si ets a casa teva, pensant sempre: "Estic malalta, tinc això...". Només aportes pensaments negatius que no t'aportaran res de bo. Mantenir-te ocupat de la manera que sigui. Per a mi això va ser molt important per no sentir-me de menys del que ja era abans.