Laura Ester Ramos (Barcelona,1990) és una de les esportistes catalanes més llorejades de l'actualitat. Consagrada al cim del waterpolo com una de les millors porteres dels darrers anys, al seu palmarès apareixen una infinitat de medalles, conquerides tant a Europeus com a Mundials i Jocs Olímpics. Ara bé, en falta una. Potser la més especial: la daurada d'unes Olimpíades. Un somni que podrà fer realitat dintre d'uns mesos, quan salti a la piscina per participar en els seus quarts Jocs, aquest cop a París. Però abans de començar a centrar les mirades en aquesta cita, la barcelonina atén ElNacional.cat a la seva segona casa, el Club Natació Sabadell, per reflexionar sobre la salut del waterpolo i de l'esport femení, repassar els seus inicis i començar a il·lusionar-se amb els seus quarts Jocs Olímpics.
Com van ser els teus inicis al Waterpolo?
Vaig començar a jugar a waterpolo i no sabia el que era. Feia cursets de natació, al club on vaig començar, el Club Esportiu Mediterrani, que està a Barcelona. Volien començar a fer un equip de noies des de categories (inferiors). Sí que tenien primer equip, però categories encara no. El femení era tot molt nou, hi havia equip de nens, però de nenes no. I em van dir, vols provar el waterpolo? I vaig dir, no sé què és, però per què no? La veritat és que em vaig enamorar des del primer moment perquè era un esport d'equip, per les amistats, per la gent amb qui ho compartia... Era molt maco. M'agradava més que la natació, que és individual, que estàs tu mateixa.
Deu ser complicat per a una nena petita iniciar-se en un esport minoritari com el waterpolo.
Quan ets petita no hi penses en això. Nosaltres vam començar que érem un equip tot de nenes, que començàvem de zero i jugant contra equips de nens que, evidentment, portaven més anys que nosaltres jugant. A més, eren més forts. Perdíem de pallissa. I al final això a vegades et podia fer pensar que no volies continuar jugant. Però anava més enllà del resultat. Ens ho passàvem molt bé, la il·lusió que teníem per continuar aprenent, per continuar creixent. I de mica en mica, aquests resultats ja no eren tan abundants. Després és cert que ja es va fer una lliga femenina i ja era tot molt diferent.
Com ha evolucionat la situació?
Quan jo vaig començar només hi havia lliga femenina a partir de juvenil, és a dir amb 16 anys. Abans, era tot mixt. Ara hi ha lligues catalanes d'infantil, i equips només de nenes des de benjamins. Quan ho veig, la veritat és que t'alegra i t'il·lusiona. Hi ha gent que abans de nosaltres ha estat obrint camí, però també em sento partícip en aquesta història. Jo vaig començar a jugar amb 11 o 12 anys, que per ara és considerat molt gran. Ara comencen amb vuit. Amb aquesta edat ja veus nens i nenes per les piscines amb una il·lusió i unes ganes que diem de broma: "Tant de bo vinguéssim a entrenar amb aquestes ganes a vegades". Hi ha moments que és complicat, penses: ostres, ara entrenar... però veus els nens i et contagien.
I tu has participat de forma activa en aquest canvi amb tots els triomfs que has assolit. Quin ha estat el més especial?
Sempre tinc molts dubtes amb aquesta pregunta. Però els que recordo amb especial il·lusió van ser els Jocs Olímpics de Londres, per ser els primers. Per nosaltres ja va ser un somni poder viure els primers Jocs i, a més a més, ens vam emportar una medalla, que va ser increïble. Després, el Mundial del 2013 a Barcelona, a casa, que el vam guanyar i va ser increïble poder viure-ho amb les nostres persones, familiars, amics...
Ara bé, al waterpolo i a molts esports minoritaris encara falta molt reconeixement...
Hem crescut una mica, però encara no és suficient. Jo sempre em queixo i ho continuaré fent fins que no aconseguim igualar-nos una mica. La meva feina és intentar que aquest esport creixi. És veritat que costa que es parli dels esports minoritaris, i sobretot de la secció femenina. Amb la selecció espanyola fa deu anys que estem a dalt de tot. Europeus, Mundials, Jocs Olímpics... i encara costa que es parli de nosaltres. Som conscients que hem de crear la notícia perquè es parli de nosaltres, però moltes vegades la creem i segueix sense passar.
I crear la notícia és...
Guanyar. Està clar que si no guanyes medalla, un Europeu o un Mundial no es parla de nosaltres. L'any passat vam guanyar un europeu, el segon consecutiu, i se n'ha parlat poc. La temporada passada vam guanyar la sisena Champions, que es diu fàcil, però són sis Champions en 11 o 12 anys. Quants equips han guanyat això? I amb moltes jugadores, tres o quatre, que les hem guanyat les sis. Nosaltres ho normalitzem, però quan et pares a pensar...
A què creus que és degut això?
Jo sempre em faig la mateixa pregunta: la gent no s'interessa esportivament perquè els diaris no creen les notícies, o els diaris no són poliesportius perquè la gent no ho consumeix? Potser si els diaris comencessin a ser més poliesportius, la gent acabaria sent més poliesportiva. És la premsa o són les persones a qui no els interessa? Al final és aquest dubte. Possiblement, a través de federacions, es podria fer alguna cosa més per seguir venent aquests esports, en el nostre cas el waterpolo o el món de la natació. Aquí sí que es podria fer alguna més.
Succeeix el mateix en altres països?
El waterpolo, arreu del món, sobretot el femení, està pràcticament igual valorat, per dir-ho d'aquesta manera. És cert que el masculí a països balcànics com Croàcia, Sèrbia o Montenegro és espectacular. Tot el rebombori que es crea, les notícies que es generen... L'estiu passat, per exemple, va ser l'Europeu a Croàcia i la final la van jugar ells, de nois. Recordo estar a la piscina amb la pell de gallina. La gent ho vivia molt, tant a la piscina com al voltant. Molta gent es va quedar fora sense entrada. Tot el que es genera és molt maco de viure i hi ha un punt d'enveja sana. Tant de bo pogués passar aquí també.
Parles de l'esport femení, com has viscut el recent cas de Rubiales amb les jugadores de la selecció espanyola? Creus que us ajudarà aquesta reivindicació?
Sí, és esport i això també farà créixer. Farà que la gent comenci a replantejar-se coses, a veure les esportistes d'una altra manera, fer entendre que nosaltres també ens podem reivindicar, que si veiem alguna cosa malament, per què no dir-ho? Va ser un acte que tothom va veure, havien d'aixecar la veu i havien de queixar-se. El que passa és que ara sembla que l'esport femení sigui només el futbol. Evidentment, elles també s'ho han guanyat, tant amb el club, guanyant Champions, com amb la selecció espanyola, essent campiones del món. És molt gran tot el que han fet, però hi ha vegades que, com a esportista, dius: "No només està el futbol". Igual que passa amb els homes, amb les dones succeeix el mateix. No només està el futbol, hi ha molts altres esports com el bàsquet, l'handbol... que estem guanyant i que no es parla tant de nosaltres.
Tornem als Jocs Olímpics. Què ha canviat des dels teus primers Jocs fins ara, que ja encares els quarts?
Als primers vas sense saber què són. Perquè clar, per molt que preguntis com són les sensacions, què és el que et pots trobar, la gent sempre et diu que fins que no ho vius no saps ben bé què explicar. I un cop hi ets, veus que tenien raó. Fins que no estàs aquí no saps les sensacions que tens i tot el que envolta poder viure uns Jocs. Va ser increïble, arribar allà, veure-ho tot, intentar absorbir-ho tot per no oblidar mai aquestes vivències. És una novetat i vas amb moltíssima il·lusió. Però de cara a aquests quarts ja han passat 12 anys, molts. Així i tot, la il·lusió és la mateixa, és una competició que és el somni de tot esportista i si queda temps espero poder viure els meus quarts Jocs Olímpics. No tothom pot dir que ha viscut quatre Jocs. És una cosa molt gran que parla molt bé del waterpolo, del femení en aquest cas. Amb moltes ganes de gaudir d'una altra gran competició.
Una anècdota d'alguns Jocs?
Sempre diem el mateix. Han passat anys i quan ens ajuntem algunes sempre ho parlem. El nostre seleccionador, en Miki Oca, abans dels partits demana molta concentració: no pot parlar ningú i hem d'anar quasi sense mirar la nostra companya, pensant només en el partit. I recordem sortir de l'edifici de la Vila Olímpica i trobar tots els jugadors de l'NBA allà i va ser com: ostres, no miris, no miris. Pau Gasol parlant amb Kobe Bryant i nosaltres no ens ho crèiem. Anàvem a jugar les semifinals i pensàvem: mira el terra i fes com que això no ha passat. Anem a jugar, esperem guanyar i centrades en el nostre joc.
Alguna va caure en la temptació?
No, no. Cap baix i cap a l'autocar.
Ara ja ets una de les veteranes de l'equip. Com ajudes les debutants?
És complicat intentar tranquil·litzar les jugadores. Jo soc molt nerviosa i després de 20 anys encara em poso nerviosa a quasi tots els partits. També crec que això és maco, que et continuï posant nerviosa, perquè si no vol dir que no t'importa el que estàs fent. Però és intentar anticipar i dir-los el que viuran. No et pots fer a una idea del que serà, però perquè no s'ho trobin tot de cop intentem, a poc a poc, que controlin els nervis. Evidentment, no les direm: "No et posis nerviosa". Però sí que intentem que gestionin aquests nervis perquè siguin bons i no dolents.
Per ser portera cal estar una mica boja?
A mi sempre em diuen: "Laura, tu ets la que menys boja està de totes". Però sí que has de tenir un punt de bogeria per posar-te a la porteria i que sis ties et vulguin xutar a rebentar i no apartar-te, sinó que anar per ella i dir: "No, no, tu vols fer gol, però aquí no hi haurà gol o no t'ho posaré fàcil". No és una posició fàcil, però l'he acabat estimant.
Quina diferència hi ha entre com es prepara una portera i una jugadora?
Si parles amb qualsevol jugadora, et dirà que els porters vivim molt bé, que som uns vividors perquè no nadem, perquè no sé què... Però clar, jo sempre dic: "Als partits, he de nadar?" Ja està, jo hauré de fer cames i hauré de fer salts, però no em posaré a nedar. Ens diuen que no fem res. És una lluita que ja la dono per perduda. Però evidentment, són entrenaments molt diferents.
El waterpolo català viu un gran present. Quines són les claus de tots aquests èxits?
Tenim la sort que els clubs catalans tenim grans instal·lacions. Hi ha molts clubs que aposten pel waterpolo i llavors hi podem crear una base des de ben petits. Per exemple, a la resta d'Espanya tenen molts problemes amb espais a piscines per poder entrenar. O entrenen en dos carrils tots junts, o han de fer-ho de 10 a 12 de la nit. Tot això fa més complicat que puguin anar creixent. Jo no em puc queixar, tinc la sort d'haver nascut aquí, que hi hagi molts clubs que apostin per aquest esport. Per això s'ha vist aquest desnivell entre clubs catalans i la resta.
El futur està garantit?
Jo crec que sí. S'estan fent molt bé les coses. El més important és que hi hagi una base. Vagis on vagis, als clubs veus nens i nenes ben petits començant a fer waterpolo i això fa que, any a any, vagin millorant.
Finalment, quin objectiu us proposeu per a París?
Evidentment que un desig, un somni, és l'or. A algunes és l'únic or que ens falta i el desitgem i el volem.
Guanyar passa per superar els Estats Units, el vostre taló d'Aquil·les.
Els Estats Units tenen molt potencial. Però sí que és veritat que algunes vegades teníem aquesta barrera mental que l'hem de trencar. Són un molt bon equip, tenen grans jugadores, però nosaltres també i hem de sortir a l'aigua 0-0 i no 5-0 com altres vegades. Per què no aquest pròxim any?