Hansi Flick té un problema difícil d'explicar amb Lamine Yamal. L'extrem està completament assentat al Barça, gaudeix de llibertat ofensiva i és una peça fonamental per al tècnic alemany. Tanmateix, cada vegada que marxa amb Espanya sembla trobar un punt més. No necessàriament juga malament amb el seu club, ni de bon tros, però amb Luis de la Fuente torna a aparèixer aquesta sensació que encara guarda una marxa addicional.
Ja va passar a l'Eurocopa de 2024, quan Lamine va fer un salt definitiu davant els ulls de tot Europa. Després va tornar a assumir galons amb Espanya durant el Mundial de 2026 i ara ho ha repetit a la Nations League. Primer va marcar en la victòria per 3-2 davant Anglaterra a Wembley i després va signar dos gols contra Croàcia en el triomf per 4-1. Espanya ha començat aquesta fase amb ple de victòries.
De la Fuente aconsegueix treure una altra versió de Lamine
La qüestió per a Flick no passa per una falta de confiança. Tot el contrari. Al Barça, Lamine té galons, protagonisme i un ecosistema construït perquè pugui rebre contínuament en situacions favorables. La seva evolució aquesta temporada també resulta evident: ha incrementat la seva participació interior, millora la seva presa de decisions i està sent més eficient de cara a porteria.
Però amb Espanya apareix alguna cosa diferent. Lamine sembla jugar encara més alliberat, accelera quan el partit ho exigeix i se sent envoltat per jugadors amb els quals ha desenvolupat automatismes molt concrets. Davant Croàcia va tornar a ser la gran figura, amb dos gols, mentre De la Fuente destacava públicament la capacitat diferencial del futbolista. Espanya, a més, va assolir els 40 partits consecutius sense perdre.
Flick busca l'explicació
Aquí apareix el veritable maldecap per a Flick. L'entrenador del Barça té probablement el jugador jove més determinant del món, però observa com els seus grans passos endavant tornen a produir-se amb la selecció. Va ser així durant l'Eurocopa, va tornar a ocórrer durant les grans cites internacionals i ara, després d'una altra aturada, torna al Barça havent elevat novament el seu nivell.
No hi ha necessàriament una explicació única. Pot ser el context tàctic, els companys, la llibertat competitiva o simplement que Lamine Yamal respongui especialment bé quan arriben els grans escenaris internacionals. El curiós és que no hi ha senyals d'incomoditat amb Flick. Precisament per això resulta encara més cridaner, ja que Lamine està feliç i és indiscutible al Barça, però quan es posa la samarreta d'Espanya sembla trobar sempre una versió encara millor de si mateix.