L'èxit és femení (les medalles no enganyen)

L’esport femení espanyol fa temps que està d’enhorabona. La diferència de recursos i d’atenció mediàtica és evident quan es compara amb el masculí, però poc a poc, les distàncies es van reduint. Un exemple d’aquest canvi de paradigma és el futbol, cada dia més professionalitzat i amb un ressò més ampli gràcies, en part, a la decidida implicació de les marques i alguns mitjans de comunicació.

El Barça i l'Atlètic de Madrid van aprofitar l’empenta que va suposar el Mundial del Canadà 2015, un torneig que va enganxar gairebé 27 milions de persones davant el televisor per seguir la final entre els Estats Units i el Japó. La professionalització del futbol femení arriba en la mateixa època en la que les atletes espanyoles toquen el sostre en Mundials o Jocs Olímpics.

Les dades dels dos últims Jocs són especialment clarificadores. Les dones, tot i tenir menys fitxes federatives que els homes, són les que han aportat més medalles a la delegació espanyola. En els Jocs Olímpics de Londres 2012 van competir 112 dones i 166 homes. El medaller final va fer bona la dita: ‘És millor qualitat que quantitat’. Les catalanes Mireia Belmonte i Ona Carbonell van ser les dues bandereres de l’esport femení. I és que van aconseguir quatre de les onze medalles que van penjar-se les dones. Els homes, en canvi, només en van sumar-ne set.

Als Jocs Olímpics de Rio 2016 la història va ser la mateixa. Quatre anys després, la presència femenina va patir un augment significatiu: 163 homes i 143 dones. El Comitè Olímpic Espanyol començava a explotar la fórmula de l’èxit. Després de 17 dies de competició al Brasil, el medaller final de la delegació espanyola no va deixar cap tipus de dubte. L’esport femení va tornar a regnar amb nou de les disset medalles. I Belmonte va personificar el canvi de tendència.

L’esport femení, tot i les dificultats aparents per triomfar en disciplines minoritàries, brilla amb més força i reclama unes condicions que s’ha guanyat a pols. L’Associació per a Dones a l’Esport Professional ha volgut aprofitar aquest 8 de març i la primera vaga feminista en la història d’Espanya per reivindicar les discriminacions per motiu de gènere amb un manifest. A més, ha destapat una llista d’obstacles difícils de sortejar: “Esportistes invisibles en els mitjans de comunicació, sense contractes laborals, sense convenis, sense Lligues professionals, obligades a signar clàusules denigrants com les relacionades amb l’embaràs i la cessió dels seus drets d’imatge”. Tot això, pel simple fet d’haver nascut dona.

Encara queda molt camí per recórrer, però és evident que l’esport femení té arguments suficients per acabar revertint la situació. El nivell de les esportistes és cada vegada és més alt i els èxits són un reclam massa potent com per mirar, intencionadament, cap una altra banda.