Redacció d'ElNacional.cat, 22:00 hores. Mentre els petards esclaten al carrer, els quatre integrants de la secció d'esports del diari seguim el duel entre el Barça i l'Athletic Club. Estem parcialment sols: físicament sí, sentimentalment no. A la zona de premsa del Camp Nou -on per cert encara no tenim permís per entrar- i a diverses redaccions de la ciutat comtal, desenes de professionals viuen la mateixa situació que nosaltres. La revetlla de Sant Joan l'haurem de gaudir d'aquí a unes hores a través dels stories d'Instagram. Bé, gaudir probablement no és el verb més adequat.
No em mal interpreteu, perdre's aquesta festa no és un drama. No som el gremi més perjudicat i pitjors coses s'han vist, sens dubte. Ara bé, l'horari del partit del Barça -de nou, a les 10 de la nit- serveix per reafirmar, i perdonin l'analogia, que els periodistes som els últims micos d'aquest gran circ que és el futbol espanyol. Ja no sorprèn perquè no és, ni de bon tros, el primer cop.
El passat 7 de juny, la Lliga va publicar els horaris d'aquesta jornada, la 31a del campionat. El president de la institució, Javier Tebas -o els seus consellers, o el superordinador que calcula quan ha de jugar cada equip- va estipular que el Barça-Athletic s'havia de jugar el dia 23 de juny a les 22 hores, coincidint amb una de les poques festes tradicionals dels països catalans. De nou, els demano que no em mal interpretin. No estic dient que Tebas, mogut per les seves evidents i gens dissimulades simpaties a l'ultradreta més rància de l'Estat, ho hagi fet expressament per irritar els periodistes catalans. Tant de bo hagués estat així. Si Tebas no ha tingut en compte la realitat del gremi, de milers de culers i de Catalunya, en general, és perquè simplement se li'n fot.
EFE
Quan era petit, per algun motiu que mai he aconseguit desxifrar, estava obsessionat amb la Reserva Africana de Sigean. Sí, aquell indret de la Catalunya francesa on pots veure lleons, zebres i altres animals de la sabana mentre circules amb el teu cotxe a 20 quilòmetres per hora. Anys més tard, fa poc més de vint-i-quatre mesos, finalment vaig complir el meu somni i hi vaig anar. I, sorpresa, no ho dirien mai: el parc em va semblar un autèntic excrement. Els lleons tenien panxa, les zebres semblaven cavalls pintats i un estruç malparit es va cagar al parabrisa del meu Seat Ibiza.
Amb el periodisme esportiu passa una mica el mateix. Quan era un adolescent, el Barça de Pep Guardiola em despertava la mateixa excitació que els cartells de Sigean. Aquells que veus al marge de l'AP-7 i que et prometen que al sud de Narbona hi ha una mena d'oasis africà de màxima categoria. Però no, no existeix. I seguirem amb les analogies. Anys més tard, i amb el títol de periodista sota el braç, he arribat a la sala de premsa del Camp Nou i m'hi he trobat una mentida. Els lleons grassos són Ernesto Valverde, les zebres pintades Quique Setién i l'estruç malparit Javier Tebas.
Són las 12 de la nit d'un 23 de juny i estic comparant el president de la Lliga amb una au que no vola. Què volen que els digui, és la nit de Sant Joan i estic mirant el partit d'un Barça que juga com el Milan. Això no és el que m'havien promès.