El Barça ha presentat aquest dimecres el comissionat i el manifest del cent vint-i-cinquè aniversari del club, que s’esdevindrà durant la propera temporada (si tot va bé, en un Spotify Camp Nou pràcticament enllestit). Coincidint amb el dia de la fundació de l’ens per Joan Gamper, l’Auditori 1899 s'ha omplert d’amics, coneguts i saludats culers, així com d’antics referents de totes les seccions del Barça; hi hem vist Juan Antonio San Epifanio, Audie Norris, Nacho Solozábal, Enric Masip, Juan Manuel Asensi, Rafa Márquez i Gabriel Cairo, entre d’altres. Però el protagonisme d’aquesta presentació ha recaigut en el comissionat de l’efemèride —el politòleg, escriptor i sobretot conegut per ser l’ànima de Mishima, David Carabén— i en el president Jan Laporta, que no ha defraudat les expectatives de tota la parròquia.
No m’estranya que la junta directiva del Barça decidís el comissionat d’en David a Montserrat, perquè la Moreneta va inspirar-los una decisió encertadíssima. A banda d’ésser fill del seu pare i d’encarnar la santa continuïtat de l’afició barcelonista (Armand Carabén fou gerent del club sota la presidència d’Agustí Montal, artífex de l’arribada de Johan Cruyff al Barça i organitzador del setanta-cinquè aniversari del club), en David té la història de l’entitat a la closca, com demostrà als excel·lents programes Recorda míster i L’habitació dels miralls de Barça TV. A banda d’això, gasta una ploma d’or, palesada en alguns dels millors versos de la nostra poesia contemporània (“Qui n’ha begut, en tindrà set tota la vida”), tothora present en un manifest que va ser una autèntica joia de sentir.
La idea bàsica de la proclama d’en David resulta una obvietat quasi científica; ésser del Barça és pràcticament igual a ser català. Som tossuts i pencaires, com certifica citant un fragment de Notícia de Catalunya de Vicens Vives: “Essencialment, els catalans hem sofert i sofrim si no podem treballar, si no se’ns donen les possibilitats d’aplicar al màxim la nostra capacitat feinera”. També invoca el nostre caràcter combatiu en la frase més cèlebre que s’ha dit sobre el Barça, després del “més que un club”: deia Vázquez Montalbán que l’equip és “l’exèrcit desarmat de Catalunya”. Contra la temptació excloent, Carabén recorda els orígens nacionals diversos de l’entitat: “Som un club fundat per un davanter suís, Joan Gamper, amb dos compatriotes seus, dos anglesos, un alemany, un aragonès i cinc catalans”.
Ser del Barça és el millor que hi ha... però, sovint, entre tots ho convertim en una tortura, com passa amb la catalanitat
La història del Barça, insisteixo, en David la toca molt bé i és així com recorda els orígens del nostre estil de mantenir la bimba i jugar al toc com a norma insubornable: “Des de molt aviat, ja abans del 1919, amb l’aportació del mateix Gamper, jugadors escocesos com Pattullo o Steel, o més endavant la feina d’entrenadors com Greenwell, Poszonyi o Spouncer, el Barça va apostar pel combination game, també dit passing game. En comparació amb l’escola anglesa, més directament hereva del rugbi, l’escocesa preferia la passada curta i en diagonal, a la puntada llarga i vertical endavant”. Sí a tot, escolti. Evidentment, sobre aquesta metafísica del joc culer comença a ensumar-s'hi l’esperit de Johan Cruyff. Només en sentir el seu nom, el president Laporta s’ennuega d’emoció.
Feta l’homilia, el president pren la paraula, conscient que a l’hora d’animar les masses no té cap rival (avui en dia no hi ha un sol polític a Catalunya que posseeixi una desena part del seu carisma, i així ens va). Micròfon en boca, Laporta reparteix orgull d’ésser culer com un Rei Mag que va llançant caramel·lets a la quitxalla, i resumeix la seva filosofia futbolera (i de vida) regalant-nos el titular de la crònica: “Ser del Barça és divertit... és un patiment divertit”. Vas directe a l’antologia de frases barcelonistes, presi. En efecte, ser del Barça és el millor que hi ha... però, sovint, entre tots ho convertim en una tortura, com passa amb la catalanitat. El discurs és alegre i joliu, però torna a amagar el plor quan dignifica una institució que, de ben segur, arribarà als dos-cents cinquanta anys: “Som uns privilegiats”.
Els dos protagonistes de l’acte desvelen el logo de l’efemèride (una bella remodelació de l’escut del Barça amb un 125 en forma de bimba feta per l’Estudi Morillas) i els presents procedim a entonar la nova versió del Cant del Barça interpretada per l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Orfeó Català i el seu Cor Jove. Ens queden encara molts anys de gaudir patint, de no perdre la pilota i de jugar a toc curt. Això és innegociable. Només faltaria.