La situació de Ronald Araújo al FC Barcelona ha fet un gir radical. En cas de ser un central indiscutible i una de les grans esperances defensives del club, l'uruguaià comença el nou curs en una posició sorprenentment marginal: com a quart central en la rotació. Aquesta degradació esportiva, impensable fa tot just dos anys, marca un punt d'inflexió en la seva trajectòria com a blaugrana.
Durant les últimes temporades, Araújo es va consolidar com un dels referents al darrere, valorat per la seva contundència, velocitat i capacitat de lideratge. La seva renovació va ser interpretada com una aposta estratègica del club per blindar la seva defensa a mitjà termini. Tanmateix, les decisions tècniques de la direcció esportiva, unides a l'ascens d'altres jugadors, han relegat a Araújo a un paper molt allunyat d'aquell protagonisme. El seu nom ja no figura entre els tres centrals amb més pes per al cos tècnic.
El cridaner en aquest cas és que Hansi Flick, malgrat les seves valoracions positives cap al jugador, no l'inclou entre les seves peces prioritàries. L'entrenador alemany ha mostrat preferència per Pau Cubarsí, Íñigo Martínez i Eric García, tots ells per davant de l'uruguaià en els plans inicials. Fins i tot Andreas Christensen, malgrat que no compta amb el mateix suport del tècnic, conserva més estatus institucional dins de l'equip. En aquest context, Araújo ha passat de ser una peça bàsica a ocupar l'últim esglaó en la jerarquia de la defensa.
Un canvi de rol que simbolitza un declivi inesperat
Fa dos estius, ningú no hauria imaginat que Araújo començaria una temporada sense gairebé garanties de minuts. El seu rendiment, encara que condicionat per problemes físics puntuals, no semblava justificar una caiguda tan brusca. Però la irrupció de Cubarsí, la consolidació d'Íñigo Martínez i la tornada amb bon nivell d'Eric García han configurat un panorama advers per al central charrúa. A això se sumen els moviments estratègics del club, que ha optat per reforçar altres parcel·les abans que apuntalar encara més la línia defensiva, deixant clar que no hi ha espai prioritari per a Araújo.
El canvi d'estatus és encara més significatiu considerant la clàusula de sortida que figura al seu contracte, vàlida fins al final de juliol, amb una xifra fixada en 65 milions d'euros. Aquesta circumstància obre una possibilitat real de traspàs si algun club decideix apostar per ell en el tram final del mercat. En cas de no produir-se aquesta sortida, la seva continuïtat en el Barça implicaria acceptar un rol secundari que, ateses les seves condicions i ambicions, pot resultar difícil de sostenir.
Romandre implicaria conviure amb una pèrdua de rellevància esportiva i assumir un escenari que dista molt del que va ocupar en temporades anteriors. Sortir, en canvi, podria oferir-li l'oportunitat de recuperar el protagonisme que ha perdut. En qualsevol cas, la situació actual reflecteix un gir de guió sever en la carrera d'Araújo dins del FC Barcelona. Una degradació en tota regla.