"Sóc una persona que ha anat amb un ganivet obrint camí a la selva". Així defineix Ander Mirambell Viñas (1983, Calella) la seva trajectòria en el món de l’skeleton, un esport sense tradició al nostre país. Mirambell ja ha participat en tres Jocs Olímpics (Vancouver, Sotxi i Pyoengchang), però és ambiciós i no es conforma. Als seus 35 anys necessita al·licients per continuar baixant pel gel amb un trineu que desafia la llei de la gravetat.
A les distàncies curtes és més fàcil comprendre les simpaties que genera un esportista com ell. Distès, amable i entregat, Mirambell parla amb la mateixa naturalitat del seu futur a curt termini com de l’Espanyol, una de les seves grans passions. Bernat Buscà, el seu entrenador, també ens atén en una aula de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport de la Universitat Ramon Llull. Entre lliteres, taules, cadires i una pantalla gegant, tots dos evidencien una comunió especial i ens parlen dels propers passos d'un esport que necessita —poca— inversió per potenciar la formació.
Amb quina sensació va marxar de Pyeongchang després d'aconseguir la seva millor marca en uns Jocs Olímpics?
Va ser una situació agredolça. Estava millor que mai, però els resultats no van sortir. Vam tenir un problema amb el material i ens faltava velocitat punta. Les ganivetes o alguna peça del trineu no era l'adequada. El dia de la carrera estava amb febre i no vaig poder sortir tal com ho havíem preparat. L'objectiu era acabar entre el 15è i el 20è. Estic content per haver competit i descontent per no haver aconseguit l'objectiu.
La segona baixada va ser la clau de tot...
Vaig arriscar i no va sortir bé, perquè vaig cometre una errada que em va fer perdre tres o quatre dècimes. La tercera baixada va ser molt competitiva, al nivell de la primera, però si ho dones tot amb el millor trineu en una baixada súper bona i et quedes a una centèsima, com a pilot tenia la necessitat de jugar-me-la. Si no te la jugues en uns Jocs Olímpics... no podia tornar a casa i pensar: "I si en aquell tros de sostre hagués buscat cinc centímetres més de velocitat?".
Quin és el seu millor record d'uns Jocs Olímpics?
Jo em quedo amb el caliu de la gent. És cert que dins la bombolla olímpica crees una relació que segurament no podries tenir a qualsevol altre esdeveniment esportiu, però el que més em va impactar, sobretot als Jocs de Vancouver, va ser la felicitat de la gent pel fet que fóssim allà. Els voluntaris van estar a -25 graus durant tota una setmana.
Les dues Corees estan en guerra, no es reconeixen des de fa més de 70 anys i van tornar a desfilar juntes. Com es va viure la tensió entre tots dos països?
Hi convius relativament, amb els voluntaris, amb el taxista que et porta d'un lloc a l'altre... Jo la percepció que vaig tenir va ser de molta normalitat, però vaig veure que estaven contents que passés allò que estava passant. Després de la Segona Guerra Mundial els van separar artificialment, van dividir el territori en dos blocs. La gent està cansada i té ganes que el país es pugui unir. Crec que és de les coses més boniques que ha fet l'esport durant els últims anys.
Com gestiona la pressió de participar cada quatre anys en uns Jocs?
Una vegada ets allà intentes pensar que és una competició normal. Durant el protocol previ al vestidor estava veient vídeos a YouTube d'uns companys jugant a un videojoc. T'ho planteges com una competició més, saps que és especial, però en cap moment et sents el centre d'atenció i intentes mantenir la calma. La preparació sí que és diferent. Vaig arribar a fer 38 entrevistes en tres setmanes. Tot això no et passa quan hi ha un Mundial.
Buscà recalca la importància de poder disposar de recursos per aspirar a una medalla i denuncia la falta d'inversió. "Entrenem en pla i amb un trineu de rodes... La nostra pista no fa baixada, no tenim guia i la tècnica canvia molt", assegura, conscient que la progressió està limitada per elements extraesportius. La tècnica de sortida és, per l'entrenador, un apartat crucial a l'hora de començar una cursa amb avantatge: "Tot depèn de les sensacions, per com llisca el trineu, si hi ha més o menys pendent, si és més llarg, més curt... t'has d'adaptar. La clau és empènyer tan fort com puguis".
Tot i els obstacles, Ander Mirambell ha forjat la seva carrera basant-se en l'estudi dels detalls. "Té una llibreta on apunta tot el que passa en una competició. Abans de qualsevol prova, repassa les anotacions de l'any anterior: humitat, temperatura, errades i fins i tot aquella cantonada que està mal tallada", diu l'entrenador, que també és professor i confident.
El material en una cita olímpica pot marcar tantes diferències?
L'skeleton és com la Fórmula 1. Cada trineu és un món. Si tens més bons materials, el trineu llisca més. No és el mateix tenir un tronc de fusta que un trineu de fibra de carboni que s'adapta molt bé als revolts. Cada trineu té una normativa bàsica, però cadascú el construeix al seu gust.
No li genera frustració?
Frustració no és la paraula; reconeixes que no tens els recursos. Soc de l'Espanyol i he de competir amb el Barça, surto a jugar i els intento guanyar. Quan els guanyo és l'hòstia i quan no, reconec que ells tenen més pressupost. M'agradaria optar a una medalla, però no és la realitat.
A quants quilòmetres pot baixar amb el trineu?
La meva velocitat punta va ser de 140 quilòmetres per hora. Ho noto tot: des del cargol que sembla que és a punt d'explotar fins a una sensació de màxima velocitat. És com saltar en paracaigudes: els primers segons notes que et desintegres. Hi ha circuits que sembla que el trineu surti volant. Visualment és com si vagis passant ràpid un PowerPoint. És necessari molt de treball visual i mental.
Quin és l'ensurt més gran que s'ha endut?
Una vegada vaig cometre una errada: vaig picar el cap amb el sostre i vaig perdre el coneixement durant uns quants segons. L'endemà havia de competir. Tenia el genoll inflat i una fissura a dues costelles. Vaig passar una nit horrible. Vaig superar el control mèdic mentint al metge i al final vaig baixar per agafar els punts i poder anar als Jocs Olímpics. Va ser la bestiesa més gran que he fet mai.
Quan decideix deixar l'atletisme i apostar per l'skeleton?
Va arribar un moment que no podia compaginar totes dues coses i vaig centrar-me en l'opció d'anar a uns Jocs Olímpics. Avui en dia no visc de l'skeleton, tinc la meva feina a la Lliga, i en aquell moment treballava en un hospital fent guàrdies de nit, com a administratiu. Sempre he buscat feines d'estiu per poder compaginar-ho. Aquest salt professional va passar el 2008, quan vaig veure que hi havia la possibilitat d'anar a uns Jocs. Vaig centrar-me a aconseguir el somni i no va ser gens fàcil.
Vostè és la cara de l'skeleton a Catalunya i Espanya. Se sent un referent?
No sé si soc un referent, però sí que soc una persona que ha anat amb un ganivet obrint camí a la selva, i cada vegada que miro enrere, el camí és mes lluny i comencen a créixer els arbres. Tinc por que si algú vulgui continuar aquest camí ja no hi sigui a temps. Cada vegada em queden menys anys de vida en aquest esport, però no hi ha una estructura per continuar. A la Gran Bretanya, per exemple, no hi ha cultura d'esports de neu i guanyen medalles des del 2002. L'skeleton és un esport que et permet competir si fas les coses bé.
Reconforta que la gent el conegui?
És part de les conseqüències de fer una feina ben feta. Jo crec que tampoc et canvia molt la manera de ser. Potser hi ha moments que estàs mes trist, però mires el Twitter i trobes comentaris, comparteixes experiències per les xarxes socials... no sé si la paraula seria reconfortant, és més estar agraït perquè la gent s'enganxi i, com dic, empenyi el trineu des de casa.
Quin paper han tingut la Federació Espanyola i la catalana en l'evolució de l'skeleton?
El model que tenim aquí a Catalunya és erroni. És un model de formació basat en l'objectiu que la Federació Catalana generi esportistes per alimentar l'espanyola, i en d'altres federacions autonòmiques no funciona així. No pots formar un esportista en tres o quatre anys i després oblidar-te'n. Això hauria de ser una feina més constant i continuada.
Es veu com a entrenador?
No ho sé; he tingut ofertes, però de moment encara em veig com a pilot d'skeleton. Aquí, a casa nostra, no està pagat, però als Estats Units i a d'altres països tindria opcions i seria un entrenador amb bones condicions. No m'ho he plantejat; vull gaudir d'aquests anys. No em tancaria al món de l'skeleton: puc acabar al món del futbol o en un altre, perquè el que m'agrada és l'esport. Si la Federació no em vol aprofitar, aquí no s'acaba el món. Si m'ofereixen el lloc de Quique Sánchez Flores a l'Espanyol, ja t'asseguro que demà mateix deixo l'skeleton, però no crec que sigui viable.
Quins són els seus objectius de futur?
Només aniré a uns altres Jocs Olímpics si som competitius. Això implica tenir més eines i més recursos. Ja he anat als Jocs per quedar 28è o 29è. O hi anem a competir i quedar més amunt, o serà difícil. Em queda aquesta sensació de poder quedar dins el top 10 en una competició mundial. Hi ha fites que m'agradaria aconseguir. La gent t'atura pel carrer i sap que ets "el de l'skeleton", encara que no sàpiga el teu nom. Hem d'aprofitar aquest moment per aconseguir que la gent s'enganxi. Vivim en un país on ens agraden els cotxes, les motos... I quan no n'hi ha, què pot ser millor que una mica d'skeleton?