El Barça de Samitier i Alcántara va estrenar un estadi per a 22.000 espectadors que tenia una barana de fusta separant el públic de la gespa. Era Les Corts, inaugurat el 20 de maig de 1922, quan el club necessitava més espai per a una afició que creixia al ritme de les seves victòries. Aquell camp acabaria sent conegut com la Catedral del futbol i marcaria diverses generacions de barcelonistes.
Fins aleshores, l'equip jugava al carrer Indústria, on cabien unes 6.000 persones. El salt resultava enorme: el nou recinte multiplicava per més de tres aquella capacitat. Joan Gamper havia signat la compra dels terrenys al febrer i els obrers van treballar dia i nit per aixecar l'estadi en tot just tres mesos. L'equip de les seves primeres grans estrelles ja tenia una casa d'acord amb la seva tirada.
Una tribuna coberta amb milers d'aficionats dempeus
L'experiència d'assistir al futbol era molt diferent. Les Corts disposava d'una tribuna coberta amb 32 llotges, dues altres descobertes i graderies de ciment. Una part important dels assistents seguia els partits dempeus: les zones destinades a ells podien reunir 12.000 espectadors. El terreny de joc quedava, a més, 75 centímetres per sota de la primera fila del públic.
En aquest sentit, aquell escenari va néixer per acompanyar un moment extraordinari. Samitier, Alcántara i Zamora estaven entre els protagonistes de l'equip que despertava tanta expectació. Però el creixement va desbordar aviat les previsions: dos partits contra l'Athletic Club, el 1923, van omplir el camp de gom a gom. Entre 1921 i 1923, el nombre de socis havia passat de 4.302 a 11.277. La nova casa començava a quedar-se petita.
El camp que va seguir viu després del Camp Nou
D'aquesta manera, les ampliacions van anar transformant Les Corts. Segons la història publicada pel club, la seva capacitat va arribar als 48.000 espectadors el 1946. Els 22.000 corresponien a la seva inauguració. El Camp Nou va prendre el relleu el setembre de 1957, tot i que el vell estadi va seguir acollint entrenaments, partits del filial i amistosos del primer equip. Durant diversos anys, el Barça va conservar els seus dos camps.
Així doncs, el comiat definitiu va arribar el 1966, quan va començar l'enderrocament. Alguns aficionats van recollir terra, pedres i fins i tot fragments dels seients per emportar-se'ls a casa. Desapareixia l'estadi, però els seus seguidors trobaven una manera de conservar un tros d'aquella història.