Un dels principals motius pels quals París va aconseguir acollir els Jocs Olímpics de 2024 va ser per la celebració del centenari de París 1924, un esdeveniment històric que va marcar un abans i un després en l'esdevenir dels següents Jocs Olímpics. La capital francesa, de fet, ja havia estat la seu dels Jocs del 1900, un esdeveniment que va resultar ser un fracàs, la qual cosa va dur Pierre de Coubertin, pare dels Jocs Olímpics moderns, a insistir que París pogués rescabalar-se sent de nou l'amfitriona. La ciutat francesa es va imposar a candidates com Barcelona, Amsterdam o Roma, encara que la carta que va jugar Coubertain va ser l'opció d'endur-se els Jocs Olímpics als Estats Units, a Los Angeles, el que va acabar amb París com a elegida.
L'altre motiu clau va ser el període històric. Europa acabava de patir la I Guerra Mundial, un conflicte bèl·lic sense precedents que havia obert moltes ferides, a més d'una crisi econòmica global que no començaria a superar-se fins al 1925. La primera conseqüència va ser que els atletes alemanys van quedar exclosos dels Jocs, pel record encara en carn viva de la Gran Guerra, encara que a canvi es va augmentar el nombre de països participants, un total de 44 nacions, entre les quals va destacar Irlanda, que per primera vegada va poder participar independitzada de la Gran Bretanya. París 1924 van ser els primers Jocs Olímpics denominats com d'estiu, ja que es van distingir dels d'hivern, que es van celebrar aquell mateix any a Chamonix. A més, també van ser els primers en els quals es va crear una espècie de Vila Olímpica, només amb presència masculina, mentre que les atletes es van allotjar més lluny, segons la versió oficial "per evitar temptacions".
L'udol de Tarzan
Malgrat que els Estats Units van ser la delegació amb més medalles, la gran protagonista va ser Finlàndia, ja que va tenir els 2 atletes estrella dels Jocs Olímpics, Paavo Nurmi i Ville Ritola. El primer va sumar 5 medalles, totes d'or, mentre que el segon va acumular 4 medalles d'or i 2 de plata.
L'altre gran nom va ser el nedador i waterpolista Johnny Wiessmuller, guanyador de 3 medalles d'or i 1 de bronze, a les quals va afegir-ne 2 d'or a Amsterdam 1928. Quatre anys després, Wiessmuller va canviar les piscines pel cinema i es va convertir en tota una llegenda del setè art en interpretar Tarzan en la pel·lícula Tarzan the Ape Man de Woody Strong Van Dyke. L'èxit va ser tal, que Wiessmuller participaria en un total de 13 pel·lícules de Tarzan, a la qual cosa s'afegiria una sèrie.
La inspiració de 'Carros de Foc'
Els Jocs Olímpics de París 2024 també van quedar immortalitzats al món del cinema gràcies a la històrica pel·lícula Carros de Foc, guanyadora de 4 Oscars, inclòs el de millor pel·lícula. El film relata la història real d'Eric Liddell i Harold Abrahams, dos atletes britànics que van participar en els Jocs Olímpics de París. Liddell era molt religiós, fins al punt que es va negar a córrer la final dels 100 metres llisos, en la qual era favorit, pel fet que es disputava un diumenge, el dia del senyor. La premsa el va titllar de "traïdor a la pàtria", al que van destacar que era escocès, encara que el velocista els va fer canviar d'opinió en emportar-se l'or en els 400 i el bronze en els 200.
La religió també va marcar la carrera de l'altre protagonista, Harorld Abrahams, ja que va viure estigmatitzat per ser jueu en una societat britànica marcada pels prejudicis a començaments del segle XX. Fins a 1923, Abrahams era un atleta mediocre que havia passat desapercebut en els Jocs Olímpics d'Anvers 1920. Va ser llavors quan va decidir contractar l'entrenador Sam Mussabini, que amb un mètode estricte va fer d'Abrahams un excel·lent velocista que va aconseguir l'històric or dels 100 metres llisos i la plata en els 4x100. Un any després, Abrahams va haver de deixar l'atletisme, per un greu fractura mentre practicava salt d'alçada, mentre que Mussabini moriria el 1927, als 59 anys, per una malaltia provocada per la diabetis que patia.