Vaig conèixer l’Anna Grau a Nova York farà quasi vint anys, tot fent brunch al Yaffa Café de Saint Marks Place. Després de lustres treballant de corresponsal de la tribu a Madrit per a l’Avui, l’Anna havia cardat el camp a Manhattan per guarir-se del vodevil insofrible de la politiqueta catalana i fer de corresponsal per a l’ABC. Servidor encara tenia el privilegi de dedicar-se a estudiar, però feia temps que escrivia al diari de Vicent Sanchis, una publicació que acabaria dirigida (o potser hauria d’escriure destruïda) per homes d’una eminentíssima sang d’orxata. De seguida em cridà l’atenció la veloç intel·ligència d’aquella dona, d’un catalanisme molt més ardent que no pas el meu, però també m’estranyà el fet que un esperit així currés per als espanyols. La cosa té gràcia perquè, posats a sincerar-nos, l’Anna s’assemblava molt a una indepe antiprocessista avant la lettre, mentre jo encara llegia El País i considerava això del secessionisme com un fenomen més aviat camperol.

🔴 Debat TV3 | Debat electoral de Barcelona i fact-checking, DIRECTE
 

Batalletes personals a banda, la cosa té gràcia perquè els anys novaiorquesos (i la política d’un país lliure com els Estats Units) van acabar convertint-me en un independentista convençut mentre l’Anna abraçava posicions netament espanyolistes. El canvi és perfectament comprensible en termes generacionals: la crisi del sistema autonòmic espanyol va desgastar un esperit tan lliure com el seu i l’Anna va acabar pensant que, posats a abraçar ficcions, la idea d’una Espanya liberal la convencia molt més que no pas el cinisme bipartidista-nacionalista. Tot i que pugui semblar paradoxal, jo havia tingut la fortuna de viure molt lluny del pujolisme i de la folklorització del país, i vaig acabar comprant l’independentisme perquè em semblava el millor instrument per alliberar els catalans i convertir-los així en la forma més desvetllada de ciutadans del món (a saber, i com pensà Salvador Dalí a la perfecció; transformant-los en americans pròspers).

Com us podeu imaginar, jo estimo l’Anna Grau amb tot el meu cor i, justament perquè la conec, puc afirmar que de tots els alcaldables a Barcelona, si hagués de confiar les claus de casa meva a algú, ella seria la tria més sensata

Temps després, quan l’Anna va tornar a Madrit i jo vaig cagar-la fent el mateix a Barcelona, vaig començar a veure com treia el nas als actes de Ciutadans. El meu impuls amical fou preguntar-li què coi fotia rodejada d’aquella penya tan sòrdida, ella que sempre havia renegat de barrejar periodisme i política. Recordo vivament com, amb aquella mirada seductora d’òliba trista, confessà que se sentia molt a gust entre els seus militants perquè Ciutadans era una espècie d’agrupació d’aneguets lletjos que no havien trobat qui els estimés. Tot això, només faltaria, succeí molt abans que Ciutadans guanyés unes eleccions al Parlament i que Albert Rivera aconseguís destruir el consens de la immersió lingüística, bo i caient en l’error tan idiota de pensar que l’establishment espanyol permetria que un català arribés a presidir el Gobierno. Ara Ciutadans viu en descomposició, pel simple fet que les elits espanyoles ja s’han rentat la cara i l’independentisme s’atura sol.   

Com us podeu imaginar, jo estimo l’Anna Grau amb tot el meu cor i, justament perquè la conec, puc afirmar que de tots els alcaldables a Barcelona, si hagués de confiar les claus de casa meva a algú, ella seria la tria més sensata. Jo puc considerar que les seves idees són molt discutibles, això tant li fot, però també puc assegurar que l’Anna és una de les persones més fidels que conec, i no m’estranya que la seva bonhomia l’hagi duta a encapçalar el cartell electoral d’una formació a la deriva. La cosa remarcable de tot plegat és que Ciutadans es presenti a Barcelona amb un reguitzell de mesures que (cultureta a banda) conformen tot allò que hauria d’ésser una campanya convergent com déu mana i sense complexos. Per ironies de la vida, el partit que havia d’abanderar el liberalisme espanyol acabarà passant l’escombreta dels convergents a la capital del país. La bona notícia serà que un drama polític ens retornarà una gran periodista.

Que tinguis bona campanya, marona meva. Quan acabi tot plegat ens veiem. Potser hauríem de tornar a reinstaurar el brunch novaiorquès que ens feia tan feliços i, vist l’èxit dels nostres camins, tornar a cardar el camp a la civilització, tu i jo, que podem brindar per una Catalunya lliure pels mateixos i exactes motius. Ja saps que et desitjo el millor, encara que convergentegis una mica (amb aquest eslògan robat al Graupera) i que no ens hagis acabat d’ensenyar el teu esplèndid mamellam. Per cert, ja no podrem esmorzar a can Yaffa. Els socialistots de la nostra ciutat d’adopció se’l van carregar fot anys. Trobarem un lloc nou. Serà fantàstic.