Els diaris del Trio de la Benzina i algun més no semblen ben disposats a acceptar l’allau de realitat que les eleccions generals 2023 els ha abocat a sobre, com una rierada imprevista, i de la que no n’havien informat als seus lectors, que ara van xops i perduts sense saber d’on ve tanta aigua. Les portades d’aquest dimarts, però, mantenen les narratives i actituds que hem conegut fins ara, ignorant l’elefant a la sala. Es poden resumir en tres línies. Una és retratar Pedro Sánchez com un oportunista autoritari que, per mantenir el poder, és capaç de pactar amb comunistes, terroristes, separatistes. L’altra n’és una derivada: el govern que en surti és il·legítim —per molt legal que sigui— perquè és l’aplec de l’anti España. La tercera: Puigdemont, a prisión.
És interessant veure com es ressituen els diaris després que les urnes hagin demostrat que molts espanyols no són la colla de salvatges venjatius que retrata la majoria de mitjans de comunicació madrilenys, dels qui ja queda confirmat que la intenció no és tant explicar i comentar la realitat als ciutadans sinó modelar-la i emmotllar-los en la versió en blanc i negre del país que expliquen. Incloses les enquestes. Belén Barreiro, fundadora de l’agència de demoscòpia 40dB, en una entrevista a El País d’aquest dimarts, diu: “Les enquestes han d’informar, no provar d’influir en l’opinió pública”. Així li escau al periodisme: serveix per informar els ciutadans, no per configurar-los a la línia editorial o als interessos i les dèries dels editors, dels periodistes, del kommentariat, del tertulianat.
Anem per feina. Compara com titulen l’ABC i El País la negativa del PNB a sumar els seus escons al bloc de la investidura d’Alberto Núñez Feijóo. Al tabloide monàrquic, el títol diu “Feijóo reivindica la victòria i demana governar”. El subtítol arrenca així: “El PNB ho ha tornat impossible en descartar la negociació…”. Dones una esperança i tot seguit exposes la dada que la nega físicament. Quina importància té titular que Feijóo “reivindica la victòria”? En té i molta. És instal·lar en l’opinió pública que és just i lògic que governi el partit més votat i desacreditar el principi elemental de la democràcia parlamentària que ho nega: fa govern qui pot bastir una majoria al parlament. Punt. Vèncer a les eleccions no és decisiu ni atorga cap dret.
Aquest principi no l’invalida el fet que, fins ara, a Espanya, ha coincidit que sempre és el partit més votat qui se’n surt. A Catalunya no, com sabem pel Govern tripartit del 2003 i per les dues últimes composicions de l’Ajuntament de Barcelona —entre d’altres viles—, on el candidat de la llista més votada ha estat derrotat perquè un altre ha aplegat una coalició de regidors alternativa i més nombrosa. El País, en canvi explica el fet (“El PNV tanca la porta a l’intent d’investidura de Feijóo”) sense valoracions ni acomodar-lo a les seves preferències. Si ens posem exquisits, es deixa endur una mica en fer servir “tanca la porta” en comptes de “es nega” o semblant (“Cop de porta del PNV…” titulariem alguns digitals per cridar l’atenció).
Igual fa El Mundo per explicar que Sánchez vol parlar amb Puigdemont per amigar-se els vots de Junts. El tabloide ultra ho presenta amb errada gramatical inclosa: “Sánchez disposat a negociar un ‘preu’ amb Puigdemont”, com volent dir que, per conservar la presidència del govern espanyol, el candidat socialista està decidit a “vendre”… Espanya, esclar. “Preu” és el valor pel qual es fa un intercanvi comercial, una transacció econòmica. No es predica legítimament d’un acord polític més que per analogia i una que fa mal efecte, que és el que pretén El Mundo: deixar Sánchez com un traïdor. Ara fixa’t com ho explica La Vanguardia: “Sánchez i Puigdemont, disposats a dialogar per la investidura”. El diari dels Godó no és un gran fan del president exiliat —més aviat al contrari, no se n’amaga gens— però retrata la realitat per molt que li disgusti la situació i detesti al protagonista. Val a dir que també és un diari que saliva amb conceptes com “diàleg”, “moderació”, “concòrdia”, etc. No fa cap mal. És la seva línia. El Periódico, però, que també té Puigdemont entravessat, ja ha publicat dues portades sense dir res de la posició decisiva de Junts per posar i treure govern ni esmentar Puigdemont. En fi. Life comes at you fast, que diuen als Estats Units. Ja s’ho trobaran.
Una última comparació. El Punt Avui i l’Ara obren amb la petició de la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol al Magistrat Pablo Llarena de reactivar les ordres de detenció europees contra els Carles Puigdemont i Toni Comín. Un cop palès que els resultats electorals fan del president exiliat l’interlocutor decisiu per a investir Pedro Sánchez, la fiscalia no ha trigat ni 24 hores a apressar un tràmit que ja fa tres setmanes que s’arrossega. El diari gironí remarca la contradicció entre la necessitat política i la sobtada repressió judicial (“Sánchez el necessita, la fiscalia el vol caçar”), que retrata les penes i treballs de l’Estat espanyol amb la dissidència. Pinta les dues Espanyes, si vols. L’Ara fa el mateix, però amb una redacció del títol menys combativa, menys visceral. Una demostració maca que la línia editorial no t’obliga a enganyar ni a modelar la realitat perquè hi encaixi.
