A pesar de la seva condició de portaveu d’En Comú Podem al Congreso, Aina Vidal és una de les diputades catalanes més desconegudes pels electors de la tribu. Fa ben pocs dies, Twitter perpetrava de nou la seva perversa màgia, viralitzant un vídeo d’un dels habituals tests electorals de resposta curta que un digital (de la competència) disparava contra l’ara candidata de Sumar a Madrid. Preguntada per si sabia la capital de la Cerdanya, Vidal hi responia amb una dolça espontaneïtat: “De la Sardenya?”. La confusió té una certa gràcia, no només perquè Vidal justegi en geografia (també fou incapaç de dir un sol programa d’entreteniment de la graella de TV3 o de saber què vol dir ésser un “creador de continguts en català”), sinó perquè la resposta real a la confusió és la ciutat de Càller, que Jaume el Just conquerí durant segles pels catalans, com així es palesa a la senyera de l’escut.
Ja em perdonareu el freudianisme de saló, però la resposta em va semblar curiosa si pensem en la distància oceànica que existeix entre els temps de la Catalunya imperialista i el paradigma d’una candidata de vocació sucursalista progre com és Vidal. Entronitzada pel rol de número u després de la baixa (qui sap si forçada) de Jaume Asens —és a dir, amb el colauisme perdent múscul dins la coalició Sumar— Yolanda Díaz ha volgut trobar en Vidal una candidata fidel que no li comporti excessius problemes. Traduït en termes de política nacional, això vol dir una lloctinent regionalista que es dediqui a pintar l’adveniment de la dreta com si fos l’apocalipsi i que defensi el referèndum d’autodeterminació... però si de cas que no toqui gaire els collons amb el tema. Vidal ho ha entès perfectament i repeteix molt bé la bíblia dels sumadors: referèndum, sí, però abans volem justícia social.
A Vidal, ara per ara, només se li està exigint que recordi molt bé la capital de Sumar. Que és Madrid
L’argument dels comuns és d’una curta volada que espanta, car, si els catalans hem d’esperar que els trens funcionin com a preludi necessari de poder decidir allò que els cursis anomenen “l’horitzó polític del país”, ja us asseguro que morirem escassament referendats. Però això tant li fot perquè, a diferència de Pedro Sánchez, Yolanda Díaz no es juga la campanya a Catalunya i això de permetre votar als ciutadans fa molta pupa arreu d’Espanya. En aquest sentit, Vidal ha copypastejat molt bé la tonalitat alegre de la seva capatassa, tenyint el seu discurs de somriures compulsius. “Voteu per no viure a base de Diazepam i Trankimazin. Voteu per un planeta més respirable, també per la transició verda. Visca la vida i visca l’alegria!”. Així de joliua acabava la seva intervenció al pluridebat de Televisió Espanyola, inconscient de quantes alegries devem a la farmaciola.
Com molts actius de l’esquerra més ardida de la meva generació, Vidal és una política formada en la dialèctica entre les estructures més vetustes del conservadorisme progre (ha crescut a l’ombra del sindicat CCOO) i, d’altra banda, els moviments antiglobalistes dels fòrums socials europeus. En paral·lel, la candidata comunera és la conseqüència lògica d’una fornada de líders que s’ha vist obligada a viure la precarietat econòmica per justificar la seva dignitat. A diferència de la seva capatassa, amb una formació prou sòlida, Vidal mostra que amb un cicle formatiu de grau superior d’Integració Social i un currículum de teca associacionista ja n’hi ha prou per escalar posicions (també que la catalanitat queda coberta pertanyent a Som Energia i Esplais Catalans). A tot això s’hi ha d’afegir el mantra de negar la meritocràcia personal i enaltir la lluita col·lectiva.
La cosa té certa gràcia, car diria que la candidata coneix en pròpia carn i millor que ningú el fet que la lluita per la vida necessita un alè de força subjectiva; també que, a l’hora d’aconseguir l’aplaudiment de tot cristo, primer has de ser prou valent com per imposar-te a les adversitats. Però tot això són discussions menors i metafísica de gintònic, perquè aquí l’important del tema és que a Vidal, ara per ara, només se li està exigint que recordi molt bé la capital de Sumar. Que és Madrid, faltaria més.