El cop de timó que Pedro Sánchez va donar al 12-M, amb la carta d’amor a la seva esposa i els posteriors cinc dies de performance, han deixat Salvador Illa (la Roca del Vallès, 1966) com una espècie de convidat de pedra en unes eleccions que ja no es mouran del plebiscit entre el presidente espanyol i Carles Puigdemont. Això no ha semblat afectar el primer secretari del PSC, un home acostumat a brillar més aviat poc i guanyar les batalles polítiques per esgotament del contrari. De fet, com a fill del manual de resistència sanchista, Illa havia tramat una campanya centrada en no cometre errors forçats (amb l’única excepció de l’adjectivació grollera d’un camarada sindicalista), a base d’ajuntar el catalanisme d’ordre ancestral del PSC amb picades d’ullet a l’electorat més irredempt de Ciutadans (a qui encara agrada dir Lérida o Bajo Llobregat, uns mots que no pronunciaria ni un votant de Vox).

🔴Eleccions Catalunya 2024, DIRECTE | Última hora dels col·legis i meses electorals del 12-M
 

En el marc d’una de les campanyes més espanyolitzades de la nostra història democràtica, a Illa ja li ha anat bé convertint-se lentament en la mascareta invisible de Pedro Sánchez. Els seus rivals han intentat matisar la seva figura de gestor gris —però eficient— recordant el seu pas més aviat nefast pel Ministeri de Sanitat d’Espanya i relligar-lo a la compra més aviat dubtosa de material sanitari durant la pandèmia (amb els corresponents comissionistes xarons). Però Illa ha aguantat bé l’escomesa a base d’insistir encara més en el seu perfil baix i s’ha limitat a aprofitar l’atomització de l’independentisme (i la lluita acarnissada que roman entre Convergència i Esquerra) per surar en la tesi-força de “jo o el caos”. La possible irrupció de la ultradreta catalana al Parlament encara l’ha ajudat més, car l’espantall de Sílvia Orriols és una excusa perfecta per aglutinar votants progres.

De fet, si les enquestes electorals es confirmen (i Aliança Catalana té la clau de volta de la majoria indepe, sempre que Esquerra no pateixi un naufragi estrepitós), Illa ho tindrà ben fàcil per presentar-se a la investidura amb la intenció de reeditar un tripartit d’inspiració maragallista, ordint-lo encara amb més garanties d’èxit, atesa la tendència a la baixa de republicans i comuns. Si es dona el cas, el candidat del PSC no només podrà pacificar les ànsies dels seus socis de Govern pel que fa al referèndum, sinó que podrà tutelar el retorn de Carles Puigdemont al territori posant a dieta l’escassa mística de l’exili que ja resta al Molt Honorable 130. Això, al seu torn, podrà servir als republicans per continuar a l’administració i seguir aprofitant-se de les nòmines que regala, i així Junqueras continuarà fent d’interlocutor de Sánchez a Catalunya, obligant l’àmbit convergent a refundar-se.

Sembla que, ara per ara, tenir més aviat poca ambició, un perfil grisós i poca història personal a la motxilla és el que més sedueix l’electorat català

Aquest pacte de Govern obligaria Illa a certes renúncies, com ara el projecte Hard Rock (segur que el PSC s’empesca algun altre macroinvent que no inclogui una piscina gegant en temps de sequera) i a fer veure que pressiona La Moncloa per celebrar alguna cosa semblant a un referèndum. En aquest sentit, és ben possible que el PSC i Esquerra acabin trobant la tercera via en el finançament singular de Pere Aragonès, que podria convertir-se en el flotador d’una legislatura estable a Palau i al Congreso. Tot i això, Illa acabarà vivint exactament el mateix calvari que els anteriors inquilins del PSC a la Generalitat: el pas de la conversió d’un submarí espanyol dins l’administració catalana, vist el dèficit endèmic d’infraestructures i finançament del país, al torracollons que sempre demana més pasta a Madrid. Maragall ho salvà amb l’aprovació Estatut i Montilla amb un mandat ben estèril.

Però la pregunta més important que encara ha de respondre Illa és quin tipus de president pot arribar a ser. Com va confessar ell mateix, Pedro Sánchez el va nomenar ministre de Sanitat espanyol (un ens pràcticament castrat de competències) perquè tingués temps de fer-se més incisiu a la política catalana. Quatre anys després del nomenament, la majoria de catalans —inclosos els seus votants— encara tenen més aviat poca idea de quin model de país encarna el candidat del PSC. A Illa li passarà una mica com Jaume Collboni, que ocupa la trona municipal de Sant Jaume des de fa quasi un any i ni déu té cap mena de noció sobre què vol fer amb Barcelona. En aquest sentit, el meu col·lega filòsof encara ho té tot per fer; amb haver-se convertit en la mascareta de Pedro Sánchez a Catalunya no en tindrà prou. Els catalans no l’hauran votat, però ell els haurà de representar.

Tot i aquest contratemps, sembla ser que —ara per ara— tenir més aviat poca ambició, un perfil grisós, i poca història personal a la motxilla és el que més sedueix l’electorat català. En això, cal admetre-ho, Illa no té rival possible.