Comencem amb algunes dades d’interès. Dels disset parlaments autonòmics que hi ha a Espanya, Vox té presència en setze (l’únic indret on no ha aconseguit posar els peus és a la cambra de Galícia). En totes aquestes àgores, el PP té més escons que Vox, amb una notòria excepció: Catalunya! Això s’explica per un factor doble. En primer terme, a les darreres eleccions al Parlament, el partit de Santiago Abascal va aconseguir patrimonialitzar l’oposició al processisme i a la política de Sánchez, consistent a voler domar l’independentisme a força dels indults (que eren, ara ja ho podem afirmar, el preludi necessari de l’amnistia). Al seu torn, i per molt que pugui desplaure al lector d’aquest text, cal recordar que el partit de Santiago Abascal és un invent essencialment català, ordit per Aleix Vidal-Quadras i Roca i actualment comandat per un barceloní: l’advocat de l’Estat Jorge Buxadé.

Això explica també que segurament, tot i no poder repetir els resultats espectaculars dels darrers comicis al Parlament del 2021, Vox continuï surant en l’indret on més es justifica, per pura dialèctica confrontacional amb l’independentisme. Això ho sap molt bé Ignacio Garriga Vaz (Sant Cugat del Vallès, 1987) que ha tramat aquesta campanya electoral no pas contra el separatisme, sinó precisament atacant el PSC (al qual defineix sovint com el “Partido Separatista de Cataluña”), però també contra la doble moral del PP. Garriga sap que hi ha un votant popular que podria decantar-se per un candidat catalanista semblant a Piqué o Curto; nogensmenys, entén que n’hi ha un altre més hardcore que recela de les contradiccions entre el que diu l’aznarisme madrileny ressuscitat per Díaz Ayuso i l’ambivalència gallega de Feijóo, qui estaria encantadíssim de viure a la Moncloa pactant amb l’antiga CiU.

Només cal veure el discurs del capatàs de Vox en la presentació dels candidats per a les eleccions per admirar com Garriga carregava les tintes contra els indepes, faltaria més, però on dedicà el mateix frenesí a acusar de tous “a los constitucionalistas cobardes”. El candidat de Vox sap que el PP tornarà a pujar per inèrcia, després dels resultats esclatants a Galícia, de l’ascens de la sectorial al País Basc, de la fèrria determinació d’Alejandro Fernández per resistir com a candidat i, finalment, mercès a l’agonia de Ciutadans. En aquests comicis, insisteixo, veureu menys crits de “Puigdemont a prisión” i moltes més arengues contra Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. Garriga fa santament, perquè el topall del vot de dreta espanyolista al Parlament és de vint diputats i, tot i que Fernández hi recobri la majoria, resistir-hi amb un grup propi de set o vuit escons seria tot un èxit. 

Cal recordar que el partit de Santiago Abascal és un invent essencialment català, ordit per Aleix Vidal-Quadras i Roca i actualment comandat per un barceloní: l’advocat de l’Estat Jorge Buxadé

Vox té una base prou sòlida per assumir l’escomesa creixent del PP, però —per aquestes conyes que té la política catalana— a Garriga se li ha girat un enemic inesperat que, ara sí, ve del cantó de l’independentisme. Els punts forts del partit ultradretà són l’espanyolisme i la immigració; en aquest segon aspecte, Sílvia Orriols ha contraprogramat els voxistes amb un discurs encara més directe contra els nouvinguts, especialment els d’origen marroquí i religió islàmica. En aquest sentit, té gràcia veure com Garriga es presenta davant l’electorat que recela dels immigrants com el primer a haver posat el tema a la palestra. Per aquest mateix motiu, tornarem a veure paradetes de Vox en barris multicolor de renda baixa com ara Rocafonda, Can Gibert o Gornal, indrets encara poc explorats per la líder d’Aliança Catalana, a qui fa molta mandra viatjar més enllà de les xarxes socials.

El fet diferencial de Vox va demostrar-se sobradament en l’acte inicial de campanya, on Garriga va ser l’estrella principal de la funció... mentre Santiago Abascal es perdia la festa amb l’excusa d’estar al costat del seu amic Viktor Orbán a Budapest, en ocasió de la Conferència d’Acció Política Conservadora (Abascal sí que presencià el tret de sortida al País Basc). Aquest fet gens casual, sumat a l’ascendència meteòrica de Garriga com a secretari general, portaveu parlamentari i vicepresident únic de Vox a tot Espanya (amb intervencions estel·lars com la d’octubre del 2020 al Congreso, on va defensar la moció de censura contra Pedro Sánchez), certifiquen, goso insistir, el fet que sense el problema català, la formació radical probablement ja no existiria. Té gràcia que l’única cosa que pugui fer-la baixar de ritme no sigui la dreta espanyolista, sinó el racisme més nostrat.

La lluita entre Garriga i Orriols podria anar de poquíssims vots, especialment en el diputat que els voxistes tenen tant a Girona com a Lleida. Però també hi ha certa esperança en aquest combat falsari contra els nouvinguts, car la pugna podria acabar provocant que dos invents ben catalans com Vox i Aliança s’acabessin mossegant entre ells. Fins i tot el fang més detestable, ai las, és capaç de provocar la sortida d’alguna rosa. En qualsevol cas, i passi el que passi, Garriga continuarà fidel a l’invent català de Vidal-Quadras, i qui sap si algun dia l’acaba liderant. Així aquest invent català podrà ser comandat novament per un home de la terra. Als catalans, només faltaria, que ens respectin lo nostro!