A Junts per Catalunya se’l denomina sovint en les cròniques periodístiques com els postconvergents. Per a bé o per a malament, segons de quin peu calci el cronista, però Déu-n'hi-do els convergents que queden orgullosos d’haver-ho estat i de continuar sent-ho. Ahir mateix uns quants es van reunir a la plaça Molina de Barcelona que semblava un acte d’afirmació pujolista, però no pas nostàlgic, perquè se’ls veia molt engrescats a donar suport al candidat (i a parer seu president legítim) Carles Puigdemont. Va ser un autèntic míting de la Convergència de debò. Tots els oradors eren convergents de pedra picada, tret d’en Jaume Giró, un nouvingut al partit, que no pas a la causa.
🔴 Resultats eleccions de Catalunya 2024, DIRECTE
📊 La participació en les eleccions de Catalunya 2024
🔍 Resultats Eleccions de Catalunya 2024 per municipis | CERCADOR
🗳️ “Ra, ra, ra, Ayuso ganará”
Era un acte convergent en què el primer que va parlar va ser en Joan Vallvé, diputat de la primera legislatura i conseller dels Governs Pujol, que es va encarregar de recordar que a les primeres eleccions catalanes, estava prevista una gran victòria socialista que mai no es va produir, volent dir que ara passarà el mateix. “Deu t’escolti”, es va sentir dir de l’auditori.
Per al míting de Convergència, bé, de Convergència i Unió, perquè també hi era la Joana Ortega, es va triar la plaça més convergent de Barcelona. Ho va recordar en Jordi Martí que a les municipals en Trias va treure a Sarrià-Sant Gervasi el 40% dels vots, majoria absoluta. Ho hem de tornar a fer va venir a dir en Martí, referint-se a votar més que a cap altra cosa.
També van parlar Quim Jubert, Montse Cantín, Pilar Gascón, Glòria Freixa abans que Giró i Trias. Són gent d’ordre que pateixen una contradicció enorme, perquè han arribat a la conclusió que cal fer una revolució però que només es pot anar fent a poc a poc, que en el fons és el que preconitzava sense dir-ho Jordi Pujol. “Aixequem Catalunya” va ser l’eslògan de CiU de 1980 i ara ho diuen tots els candidats de Junts.
Xavier Trias i Jaume Giró simbolitzen el fil conductor entre la Convergència del segle XX i la del segle XXI, tots dos represaliats per ser com són. Com és sabut, a Trias el van difamar per arrabassar-li l’alcaldia i Giró va patir la guerra bruta de les clavegueres de l’Estat. Quan Alícia Sánchez-Camacho, la diputada del PP, elaborava llistes negres de sospitosos independentistes, va denunciar Giró al comissari Villarejo que li va destinar alguns agents de la policia patriòtica per vigilar els seus moviments. Així i tot, el moviment més definitiu va ser quan Giró era director general de la Fundació la Caixa. Malgrat les pressions de la Zarzuela, Jaume Giró es va posicionar en contra del trasllat de l’entitat fora de Catalunya. I la seva rebel·lió li va costar el càrrec i el lloc de treball.
Giró s’esforçava primer des de l’escenari i després alliçonant un grup de joves proclamant que “Catalunya no està en decadència sinó en situació d’emergència a conseqüència d’un dèficit fiscal insostenible”. Probablement per tot això Trias recordava que “amb en Pujol buscàvem la manera d’encaixar Catalunya amb Espanya i ara sabem que això no encaixa”.