Diuen que als carrers de Tàrraco, fa dos mil anys, cada dia es repartien de franc uns quants pans i unes quantes entrades per l'amfiteatre. De la tàctica del 'pa i circ' per tenir calmada la gent i evitar rebel·lions ja en fa una pila de segles, però, per això la programació d'espectacles del Palau de Congressos de Tarragona ja no anuncia carreres de quadrigues ni gladiadors, sinó els pròxims shows de Faemino y Cansado, el mag Jorge Blass o l'obra teatral Que Dios nos pille confesados, un espectacle amb Josema Yuste vestit de capellà que destil·la una tremenda olor de ranci i de postguerra. Tots són de pagament, és clar, però com que la democràcia és al segle XXI el gran antídot contra les revoltes, l'únic show gratuït a la cartellera és el míting electoral dels Comuns que ha de començar d'aquí a vint minuts, a l'hora del vermut, i que seguint la tradició dels artistes madrilenys que fan visites a províncies, aquest diumenge presenta l'actuació de Yolanda Díaz.
🔴 Debat TV3 Eleccions de Catalunya 2024, DIRECTE
Amb l'acreditació circense de premsa penjada al coll, em planto il·lusionat a Tarragona amb l'esperança que a l'acte hi hagi una mica de panem, ni que sigui un pica-pica amb galetetes salades, però el que em trobo abans d'entrar al Palau de Congressos són dos turistes andalusos que fan fotos al mur de l'antiga pedrera que hi ha al davant. M'aturen, em pregunten si allò és la muralla romana i els responc que no, ja que a Tarragona confondre una paret amb un vestigi mil·lenari és una cosa tan comuna com parlar del PSOE considerant-lo un partit d'esquerres. Encuriosits, els dos excursionistes miren la cinquantena de persones que van entrant al Palau de Congressos i em comenten si sé què carai hi passa, però quan els dic que un míting dels Comuns, em miren fent cara de no saber de què parlo. La versió catalana de Sumar, afegeixo, i és aleshores quan la noia mira al seu company d'aventures i li diu "ah, coño, ¡el Podemos cuqui!".
L'hedonisme cuqui deu ser beure aigua un diumenge a l'hora del vermut, doncs, ja que al fil musical no paren de sonar cançons com Happy de Pharrel Williams, Alegria d'Antònia Font o La vida es un carnaval de Celia Cruz, però malgrat aquest sobreestimulant ambient de joia, la primera gran decepció del matí és comprovar que no hi ha aperitiu. La segona és corroborar que la ministra de Treball fa tard, però ningú sembla impacientar-se perquè si alguna cosa abunda entre el públic, a part de molt senyor amb samarreta reivindicativa al damunt d'una camisa de quadres, és el hipisme calmat de molta gent amb pinta d'escapar-se a fer nudisme les tardes de juliol a la cala Waikiki. La mitjana d'edat del centenar d'assistents és superior als seixanta anys, sobradament, i amb prou feines compto una desena de joves que ronden la trentena, porten tote bag i fan cara de no tenir tele, sinó un projector que enfoca a una paret blanca en algun pis amb rajoles hidràuliques.
Quan Jèssica Albiach i Yolanda Díaz per fi apareixen, la seva entrada al ritme de Soy yo de Bomba estéreo dibuixa una escena més pròpia d'una desfilada del 080 que no pas d'un míting dels hereus del PSUC, potser perquè si alguna cosa tenen els Comuns i Sumar és que, de llarg, són qui millor vesteixen de tot l'univers polític a l'estat espanyol. També són el partit que més i millor ha apostat pel lideratge femení, potser per això dalt l'escenari hi ha cinc dones i només dos homes. Un d'ells, Joan Carles Gallego, amb l'eslògan "La Catalunya que ve" ben gros al seu darrere cita Josep Fontana amb aquella frase que diu que "el futur és un país estrany", però el que no acaba de quedar-li clar a ningú és de quina manera pensa revertir Comuns Sumar un futur abocat a la crisi ecològica o les desigualtats socials, ja que l'única recepta que proposen, més que la de la Catalunya que ve, és la de la Catalunya que va venir fa vint anys: reeditar un tripartit d'esquerres.
Quan deu minuts després Yolanda Díaz agafa el micròfon, el primer que fa és exigir-li a Pedro Sánchez que reconegui immediatament l'estat palestí, cosa que provoca un '¡bravo!' tan vehement entre una senyora del públic que em venen ganes d'aixecar-me i exigir-li a la ministra de Treball que reconegui la república catalana proclamada pel Parlament l'any 2017, però és clar, aquell dia Jèssica Albiach va votar que 'no'. Aleshores era diputada de Catalunya Sí que es Pot, després ho va ser d'En Comú Podem i ara ho és de Comuns Sumar, però en aquest si l'encerto l'endevino, qui sap de qui ho serà d'aquí a quatre anys. Escoltant-la, de fet, és impossible no preguntar-se per què polítiques com ella o Aina Vidal no formen part de la CUP, si el 95% del discurs que pregonen -amb visques al Sàhara lliure inclosos- són exactament el mateix, però és evident que el 5% restant és la voluntat de tenir un estat propi en el qual implantar les polítiques socials que a Catalunya, dins l'estat espanyol, mai no es poden aplicar del tot. Pels Comuns, tot és cuqui excepte una Catalunya lliure.
Abans de l'últim discurs de l'acte, Yolanda Díaz li fa dos petons i una abraçada cuqui a Albiach, que deu minuts més tard, abans que Tobogan de Zoo dongui el míting per clausurat, tanca la seva íntima i constructiva intervenció amb el clam històric de "volem pa i roses". Ben segur que a la sufragista Helen Todd, penso, li encantaria saber que cent deu anys després d'haver-lo pronunciat, per sort hi ha dones que no només voten, sinó que governen i volen governar. Yolanda Díaz, que protagonitza selfies amb el públic, ho fa des de fa anys de la mà del PSOE, segurament l'única manera que també tindrà Jèssica Albiach per formar part d'un govern a partir del 12 de maig. Sigui a la Generalitat o a l'Ajuntament de Barcelona, el cuquisme sempre acaba sumant amb allò que creu el PSC, per això sorprèn que l'única esperança de tocar poder dels Comuns sigui ajuntant-se amb qui proposa a Tarragona el mateix que a la vella Tarraco, però ara canviant els jocs a l'amfiteatre pels jocs a un megacasino. És una llàstima, realment, ja que per més cuqui que siguis, proclamar 'pa i roses' de la mà de qui promou 'pa i circ', més que sumar, resta.