Tal dia com avui de l’any 1919, fa 100 anys, la Universitat de València inaugurava l’Institut d’Idiomes, que oferia l’ensenyament, en horari de tarda, de grec (clàssic i modern), llatí vulgar, àrab, alemany, anglès, francès, italià, castellà i català. Segons la premsa de l’època, aquell organisme s’instituïa al marge dels mecanismes oficials d’ingrés a la universitat, per tal que els cursos fossin accessibles al conjunt de la societat. Segons la mateixa premsa, s’establia un màxim d’assistents i un preu de 30 pessetes per curs (l’equivalent actual aproximat a 30 euros), llevat del català, que no tenia límit d’inscripcions ni cost econòmic. La nota de premsa deia “No se limitará ni el número de alumnos ni se exigirá ni un céntimo por la inscripción”.

El degà de la Universitat de València, Frederic Climent Terrer, ho argumentava dient que “se comprende este trato de idioma más favorecido, porque no es uno extraño que se haya de aprender desde el abecé en adelante, sino el materno, el natural y propio”. I afegia: “Todos cuantos lo hablan maltrecho por las adulteraciones del abuso, que no hay que confundir con las espontáneas modificaciones del uso, tienen no solamente el derecho, sino á mi juicio el deber de realzar su materno idioma, tanto por servirle, una vez perfeccionado, de más valioso instrumento de expresión cuanto porque el mejor conocimiento del propio les capacitará mayormente para aprender y respetar los ajenos, que también tienen quien los cultive y los adore”.

Aquella iniciativa se sumava a les polítiques de recuperació del català fomentades per la Mancomunitat de Catalunya (1914), que el seu president Enric Prat de la Riba havia resumit amb la frase: “De la cultura catalana l'Estat no se'n preocupa i les diputacions hem de suplir aquesta deficiència de l'Estat fomentant el conreu i perfeccionament de la llengua”, i coincidia amb la publicació de la primera normativització fabriana (1917). En aquest sentit, el degà de la Universitat de València va dir: “El curso de idioma valenciano, que algunos filólogos califican de dialecto del catalán, y bien pudiera ser el mismo catalán adaptado á la naturaleza del país desde los tiempos de la conquista, seguirá siendo una distinguida y lógica excepción entre los demás idiomas”.

Imatge: Pati de la Universitat Literària Valenciana (1907) / Biblioteca Valenciana