Tal dia com avui de l’any 711, fa 1.315 anys, els generals Tariq ibn Zayid i Mussa ibn Nussayr, alts oficials militars del califat de Damasc emplaçats al nord d’Àfrica, i les seves hosts, formades per vint mil soldats àrabs i amazics, culminaven la travessia de l’Estret de Gibraltar i plantaven un campament gegantí al peu de muntanya del penyal de Mons Calpe, que a partir d’aquell moment seria anomenat Yabal Tariq (Muntanya de Tariq). Aquest indret, actualment, es correspon al territori de sobirania britànica de Gibraltar.

Aquest desembarcament es produiria en el context de la guerra civil del regne hispanovisigòtic, que remuntava a les dècades centrals del segle anterior i que enfrontava els bàndols del rei Roderic (les oligarquies militars de les províncies Bètica i Lusitània) i d’Àkhila (nomenat rei per les oligarquies militars de les províncies Tarraconense i Narbonense). Aquesta guerra civil havia viscut el seu episodi més destacat amb la rebel·lió secessionista de Flavius Paulus (673), que havia independitzat la Tarraconense i la Narbonense, creant el regne dels visigots de Septentrió.

El desembarcament àrab obeïa els interessos del bàndol d’Àkhila, que hauria pactat amb els àrabs la seva participació en aquell conflicte, per destronar Roderic i massacrar el seu bàndol. Tres mesos més tard (juliol, 711) es va produir l’enfrontament entre el gruix de les hosts visigòtiques (on, també, hi eren els partidaris d’Àkhila) i les tropes àrabs (Batalla de riu Guadalete). En aquell enfrontament es va escenificar l’estratègia d’Àkhila: a l’inici de la batalla els seus partidaris van abandonar les seves posicions i van deixar els de Roderic en mans dels àrabs.

El resultat d’aquella batalla va ser devastador per als visigots. El partit de Roderic seria exterminat a Guadalete i els pocs supervivents, entre els quals hi havia el rei, serien encalçats i liquidats uns dies més tard a Còrdova. Tot seguit, Tariq i Musa i les seves hosts es dirigirien a Toledo, per cobrar pels seus serveis. Durant el camí i, fins i tot, a la capital, van constatar que les províncies visigòtiques de la Bètica i de la Lusitània havien quedat totalment desguarnides i, en aquell moment, seria quan es plantejarien la seva presència a la península com l’inici d’una conquesta.