Tal dia com avui de l’any 1993, fa 30 anys, el Diari Oficial de la Generalitat publicava la Llei 1/1993, que havia estat prèviament aprovada pel Parlament de Catalunya, que proclamava la melodia Els segadors himne oficial de Catalunya. Des de principis del segle XX Els segadors era l’himne oficiós de Catalunya; i s’havia emprat, especialment, durant l’etapa de la Generalitat republicana (1931-1939) i durant els primers anys de la Generalitat restaurada (1977-1993). No obstant això, durant molts anys del segle XX, la melodia Els segadors va ser l’himne oficiós que defensaven les classes progressistes, mentre que les classes intel·lectuals es decantaven pel Cant de la senyera i les classes tradicionalistes pel Virolai.

L’origen de la melodia Els segadors remunta a la crisi i Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), un conflicte dins d’un conflicte de més abast que era la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), i que enfrontaria Catalunya i França contra la monarquia hispànica. Els segadors era, originàriament, una cançó popular de protesta per les atrocitats comeses pels exèrcits hispànics (els Tercios de Castilla) contra la població civil de Catalunya abans del conflicte (1635-1640) i durant els primers mesos de la guerra (1640-1641). Després del conflicte, Els segadors va caure en l’oblit, i no seria recuperada fins dos segles i mig més tard, per l’investigador i erudit Manuel Milà i Fontanals (1882), figura fonamental de la Renaixença cultural catalana.

A partir d’aquell redescobriment, el teixit associatiu català —que vivia l’efervescència del moviment de recuperació cultural i política de la Renaixença— promouria l’adaptació d’aquella històrica melodia a la modernitat, conservant l’esperit de la lletra i de la música. El poeta d’ideologia llibertària Emili Guanyavents (Barcelona, 1860-1941) guanyaria el concurs organitzat per la Unió Catalanista (1899) que fixaria la lletra i la música actuals. Poc després (estiu-tardor de 1900) es produiria el primer enregistrament d'Els segadors. Seria a Barcelona, als estudis de la companyia E. Berliner’s Gramosphone. Se’n va fer una tirada de cinc-cents exemplars que es van comercialitzar a Barcelona i que es van esgotar ràpidament.