Tal dia com avui de l’any 1903, fa 121 anys, a Madrid, moria Práxedes Mateo Sagasta, líder del Partit Liberal (amb el Partit Conservador, una de les dues principals formacions polítiques espanyoles des de la restauració borbònica de 1874), i que havia estat un dels polítics més destacats de l’Espanya de finals del segle XIX. Sagasta era president del govern quan es va produir la definitiva derrota militar espanyola a la Tercera Guerra de Cuba (agost, 1898) i la posterior negociació i signatura del Tractat de París (desembre, 1898), que comportarien el traspàs de la sobirania espanyola de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam —les últimes colònies hispàniques d’ultramar— temporalment als Estats Units.

Sagasta va tenir una llarga carrera política però molt vinculada a la tensió permanent a les colònies. El primer cop que va assolir la presidència del Consell de Ministres va ser per rellevar al general Prim, que havia estat assassinat (1869) mentre conduïa una negociació secreta per a la venda de Cuba i Puerto Rico als Estats Units. El general Prim havia pactat la venda d’aquestes colònies per l’import de 400 milions de dòlars, que era la xifra del dèficit públic espanyol. Prim pretenia iniciar el seu projecte modernitzador sense el llast del deute. Vint-i-nou anys més tard (1898), Sagasta no tan sols perdria les colònies, sinó que, a més, acceptaria pagar una indemnització de 400 milions de dòlars a l’estat nord-americà, que col·locaria l’estat espanyol en situació de fallida.

Sagasta va ser, amb Cánovas del Castillo, un dels dos protagonistes del sistema polític espanyol del “turnismo” (l’alternança en el poder pactada entre el Partit Liberal i el Partit Conservador, alimentada pel fenomen de caciquisme). Va tenir molta rellevància durant el darrer quart del segle XIX i va haver de gestionar les tensions provocades per l’independentisme a les colònies, pel carlisme a Catalunya i per l’obrerisme als centres industrials del país. Però, en canvi, passaria a la història per ser el president que va signar la derrota de Cuba i que va signar la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’ultramar. Això generaria un tabú en la cultura del poder espanyol i els seus líders, que sempre han tingut por d’haver de reviure el paper de Sagasta.