Tal dia com avui de l’any 585, fa 1.439 anys, a Tarragona, Hermenegild, primogènit de Leovigild, rei de la monarquia visigòtica hispànica, era assassinat per un lacai anomenat Sisebut, que va actuar per ordre del monarca. Tradicionalment, l’Església catòlica ha presentat aquest fet com un martiri (Leovigild era arrià i Hermenegild era catòlic). Però la realitat és que aquell crim es circumscrivia, estrictament, en el context d’una guerra civil entre els dos principals partits de la cort visigòtica (liderats, respectivament, pel rei Leovigild i pel seu fill i hereu Hermenegild), que ha estat, oportunament, disfressada de conflicte religiós.

La investigació historiogràfica ha revelat que la majoritària població hispanoromana (que representava el 90% de la massa demogràfica del regne) no es va implicar en aquell conflicte. No obstant això, algunes jerarquies catòliques (la religió que professaven les classes urbanes indígenes) van estimular moltes conversions de personatges rellevants arrians (la confessió que professava la minoria dominant visigòtica). Però aquell conflicte era un enfrontament entre la facció cortesana partidària de l’enfortiment del poder central a través de la figura del rei (Leovigild) i la facció cortesana que postulava l’autonomia dels barons territorials (Hermenegild).

Després de quatre anys de guerra (580-584), el partit “autonomista” va ser derrotat. Els teatres de guerra d’aquell conflicte van ser, principalment, a les províncies Bètica i Tarraconense. Hermenegild va ser apresat a Còrdova, però va ser reclòs i engrillonat en una masmorra, primer a València i després a Tarragona. L’elecció d’aquests centres de reclusió contenia un missatge dirigit als barons territorials d’aquest quadrant peninsular, que havien estat especialment actius durant la rebel·lió d’Hermenegild. Segons la tradició, Hermenegild —cridat a regnar per la seva condició de primogènit— seria assassinat en una sòrdida masmorra com un vulgar delinqüent.

Un any i una setmana més tard (21 d’abril del 586), moria a Toledo el rei Leovigild, i era coronat Recared, segon fill del difunt monarca i germà petit del també difunt Hermenegild. Recared va pactar amb els partidaris del seu difunt germà i va abandonar les polítiques iniciades pel seu pare. Aquella política conciliadora s’escenificaria amb la conversió de Recared al catolicisme, que esdevindria la confessió oficial del regne. Tot i això, les tensions territorials (sobretot a la Tarraconense i a la Narbonense) no desapareixerien i, posteriorment, es produirien diversos conflicte que resultarien letals per a la monarquia visigòtica hispànica.

La revolta secessionista de Flavius Paulus a la Tarraconense i Narbonense (672-673) —amb la creació del regne dels visigots de Septentrió—, i l’entrada dels àrabs a la Península per a donar suport a la facció “territorial” (711) acabarien provocant la caiguda d’una monarquia visigòtica hispànica sumida, des de feia dècades, en una profunda crisi, que, finalment, desapareixia per la seva incapacitat de vertebrar-se.