Tal dia com avui de l’any 1700, fa 325 anys, a Madrid, es feia públic el testament que Carles II, darrer rei de la nissaga Habsburg hispànica. Havia atorgat a favor del seu nebot francès Felip de Borbó, futur Felip V. Carles II, que després de dos matrimonis no havia aconseguit engendrar descendència, atorgaria testament per a resoldre la qüestió successòria al tron hispànic. En aquell testament va dir "en caso de que Dios me lleve sin dejar hijos —com així acabaria sent—, declaro mi sucesor al duque de Anjou (Felip de Borbó) hijo segundo del Delfín (el primogènit i teòric successor de Lluís XIV de França)".
Carles II no havia tingut descendència perquè estava afectat per importants dèficits congènits —físics i intel·lectuals— que no havien estat un impediment per a coronar-lo, però que serien prou evidents per cridar l’atenció de totes les cancelleries d’Europa. Un nunci papal destacat a Madrid va dir d’ell: “El rei (...) no pot redreçar el seu cos quan camina, a menys que s'estintoli en una paret, taula o una altra cosa. El seu cos és tan dèbil com la seva ment (...) Normalment, té un aspecte lent i indiferent, pocatraça i indolent, semblant estupefacte. Es pot fer amb ell el que es vulgui, ja que manca de voluntat pròpia”.
Per aquest motiu, el testament de Carles II va ser molt polèmic. De seguida, les cancelleries europees es van preguntar com era possible que un home com Carles II, que per motius de salut ja era una autèntica desferra humana, hagués signat aquell testament amb un traç ferm, propi d’una persona sana i vigorosa. I es van preguntar, també, com era possible que una persona amb tota aquella bateria de dèficits i en un estat de feblesa extrema, se li hagués permès un acte tan transcendent. I totes les mirades es va girar cap al cardenal Portocarrero, primer ministre hispànic i cap del partit cortesà profrancès, i se’l va acusar de la falsificació del testament.