Tal dia com avui de l'any 1925, fa 92 anys, el dictador Primo de Rivera signava el decret de dissolució definitiva de la Mancomunitat de Catalunya, la institució que agrupava les quatre diputacions provincials catalanes i que havia fet les funcions d'organisme preautonòmic des del 1914. La Mancomunitat de Catalunya havia estat el primer testimoni de recuperació de l'autogovern -tot i que amb moltes limitacions- des de la destrucció del règim foral català, perpetrada pel primer Borbó amb la imposició del decret de Nova Planta (1717).
Amb el cop d'Estat de 1923 -dos anys abans de la dissolució- convingut pel rei Alfons XIII i els poders econòmics, la Mancomunitat va entrar en una etapa d'inacció que contrastava clarament amb l'activitat que havia desenvolupat durant el període 1914-1923: construcció d'infraestructures -carreteres, ferrocarrils, zones franques, comunicacions telefòniques i d'aviació comercial-, millora de l'ensenyament primari -escoles rurals i de barri-, de la formació professional -escoles industrials, agràries i d'infermeria-, de la formació tècnica -laboratoris-, de la xarxa cultural -biblioteques, servei meteorològic- i protecció del patrimoni artístic i històric -museus.
“Que no hi hagi un sol municipi de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera.” Aquesta va ser la màxima que va presidir l'obra de la Mancomunitat. Consumat el cop d'Estat, Primo de Rivera destituïa el president electe Josep Puig i Cadafalch i imposava a la Mancomunitat personatges d'un reconegut posicionament anticatalanista, que la buidarien de contingut. La recuperació de la llengua i de la cultura catalanes -un dels pilars de l'obra de la Mancomunitat- quedava paralitzada. Finalment, el dictador en decretava la dissolució definitiva, argumentant que la institució “ayudaba a deshacer la gran obra nacional”, i lliurava totes les seves competències al capità general de la regió militar catalana, Milans del Bosch.