Tal dia com avui de l’any 1976, fa 48 anys, a Barcelona, se celebrava la primera gran manifestació postdictadura franquista a favor de l’amnistia als presos polítics i de la restauració de l’autogovern de Catalunya. Aquella manifestació es va portar a terme tan sols dos mesos i mig després de la mort del dictador Franco; i quan l’estat espanyol encara no havia iniciat el camí cap a l’establiment d’un règim constitucional. El lema d’aquella manifestació va ser “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” i va congregar unes 75.000 persones que es van organitzar en diverses columnes humanes que des dels barris es van dirigir cap al centre de la ciutat.

Aquella manifestació venia precedida d’una anterior que s’havia celebrat set dies abans (1 de febrer de 1976) que havia estat la que va donar el tret de sortida a una etapa de grans protestes i que havia acabat amb diverses càrregues dels antiavalots de la policia espanyola, anomenats popularment i despectivament “grisos”. Aquella primera concentració, que s’havia celebrat a la cruïlla del passeig de Sant Joan i de la Travessera de Gràcia, havia reunit unes 12.000 persones; i els organitzadors (l’Assemblea de Catalunya i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona), animats per l’èxit d’aquella primera iniciativa, convocarien la del dia 8 de febrer.

El governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán (que després faria carrera política amb la UCD de Suárez), espantat per la dimensió que prenia aquell moviment ciutadà, va desautoritzar la manifestació, però les entitats organitzadores van mantenir la convocatòria argumentant que la negativa governativa havia arribat tan sols unes hores abans de l’inici de la marxa, i ja no hi havia temps de desconvocar-la. La resposta de Sánchez-Terán seria la de treure els “grisos” al carrer, i durant aquella jornada reivindicativa la policia espanyola protagonitzaria escenes de gran violència contra persones i famílies que es manifestaven pacíficament.

Després d’aquella primera gran manifestació vindrien, entre altres, l’organització, convocatòria i celebració de la Diada de Sant Boi (11 de setembre de 1976), que, malgrat el clima de repressió que presidia l’Espanya postfranquista del moment, va reunir més de 100.000 persones per honorar la figura de Rafael Casanova, enterrat en aquesta ciutat del Baix Llobregat. Posteriorment, Sánchez-Terán seria un dels delegats de l’executiu espanyol en les negociacions amb el president Tarradellas per al retorn de Generalitat de Catalunya des de l’exili francès, que culminarien amb el restabliment provisional de la institució un any i mig més tard (29 de setembre de 1977).