Tal dia com avui de l’any 1649, fa 377 anys, a Londres, decapitaven el rei Carles I d’Anglaterra. En aquell moment tenia 49 anys, i aquesta execució era el punt culminant d’un llarg conflicte que havia enfrontat el rei i la seva cancelleria amb el Parlament i que es remuntava al 1642. Aquest conflicte es fonamentava en la contraposició d’idees entre les dues parts enfrontades. Mentre que el Parlament advocava per adaptar a l’actualitat i projectar cap a la modernitat el règim monàrquic parlamentari d’arrel medieval, el rei i la seva cancelleria s’inspiraven en el model polític francès dels Borbons i maniobraven per transformar Anglaterra en una monarquia absolutista.
Carles I havia estat coronat el 1625 (a la mort del seu pare, Jaume I, el primer Stuart al tron de Londres) i, en aquell moment, havia generat moltes expectatives perquè s’esperava que Anglaterra pogués superar l’etapa de conflictes que havia marcat el regnat del seu pare. Però a mesura que va anar passant el temps, la figura de Carles es va deteriorar a marxes forçades. La seva escassa altura política, la seva poca traça per a triar les persones que l’havien d’ajudar a governar i, sobretot, la seva inclinació per George Villiers, duc de Buckingham —i la sospita que aquesta elecció obeïa a una relació homosexual— van contribuir enormement al desprestigi del rei.
Finalment, Carles I va ser detingut, acusat i jutjat pel delicte de “governar contra la religió anglicana, les lleis d’Anglaterra i la llibertat del Parlament” i va ser trobat culpable de “tirania, traïció, assassinat i enemic públic” i els cinquanta-nou jutges nomenats pel Parlament —entre els quals hi havia Oliver Cromwell, el futur president de la República d’Anglaterra— el van condemnar a morir decapitat. A partir d’aquell moment, Anglaterra esdevenia una república i el seu cap d’estat seria Cromwell, nomenat “Lord Protector” (màxima autoritat política i militar). Aquesta república seria vigent fins al 1660 (més enllà de la mort de Cromwell).