Tal dia com avui de l’any 1972, fa 54 anys, a Madrid, l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola (institució creada el 1966 i que agrupava tots els bisbes i arquebisbes de l’Estat espanyol) es reunia a la seva seu del carrer Añastro per a nomenar el successor del seu segon president, Casimiro Morcillo González, arquebisbe de Madrid-Alcalà i traspassat, sobtadament, el 30 de maig de l’any anterior. Des de la mort de l’arquebisbe Morcillo, n'exercia el càrrec —de forma provisional— l’arquebisbe Vicent Enrique i Tarancón, que havia estat el seu relleu a l’arxidiòcesi de Madrid-Alcalà (30 de maig de 1971).

En aquella reunió, es va confirmar l’arquebisbe Enrique i Tarancón com a president fins al final del trienni del traspassat Morcillo (maig, 1972) i se’l va elegir pel trienni següent (1972-1975). Però la seva elecció era més a conseqüència de les dinàmiques internes de l’Església espanyola del moment, que per la seva condició d’arquebisbe de la capital de l’Estat. Des del Concili Vaticà II (1962), l’Església espanyola es debatia entre el tradicional conservadorisme i els corrents oberturistes. I l’elecció dels presidents de la Conferència Episcopal dibuixava perfectament un moviment pendular que posava en relleu aquest debat intern.

El primer president (1966-1969) havia estat Fernando Quiroga Palacios, arquebisbe de Santiago, defensor de la llengua i cultura gallegues (seria el primer bisbe que oficiaria en gallec després de la Guerra Civil) i una persona molt compromesa amb les qüestions socials. En canvi, el segon president, Casimiro Morcillo, era una persona molt propera a les tesis ideològiques del règim franquista. Finalment, amb l’elecció del valencià Vicent Enrique i Tarancón, defensor de la llengua i cultura catalanes (i de la unitat de la llengua catalana), molt compromès amb les qüestions socials i partidari d’una obertura política, es retornava als posicionaments del primer president.

Vicent Enrique i Tarancón havia nascut el 1907 a Borriana. Havia estudiat al Seminari de Tortosa (1921-1929); havia estat arxipreste de Vinaròs (1939-1943) i de Vila-real (1943-1945), i amb 38 anys havia estat nomenat bisbe de la diòcesi de Solsona. Ho seria durant quasi vint anys (1945-1964). Després exerciria com a bisbe d’Oviedo (1964-1969) i posteriorment com a arquebisbe de Toledo (1969-1971). El 1969 va ser nomenat cardenal. Els seus posicionaments, clarament progressistes i catalanistes, provocarien l’odi cap a la seva persona dels sectors més reaccionaris de la societat espanyola, que ho expressarien amb la cita: “Tarancón, al paredón”.

Entre 1985 (posteriorment a la seva jubilació) i 1994 (any de la seva mort), va ser membre del Consell Valencià de Cultura, institució consultiva i assessora de la Generalitat Valenciana en matèries relatives a la cultura valenciana i amb la missió de vetllar per la defensa dels valors lingüístics i culturals propis del País Valencià.