Tal dia com avui de l’any 1810, fa 215 anys, a l’illa de León (Andalusia, Espanya), naixia Francisco Serrano y Domínguez, que en el decurs de la seva vida seria general de l’exèrcit espanyol, ministre de guerra, amant de la reina Isabel II i president del govern d’Espanya. Serrano era fill i net d’oficials militars de l’exèrcit espanyol, d’ideologia liberal, i va seguir la tradició familiar. El 1822 va ingressar a l’exèrcit; entre 1833 i 1840 va participar en la I Guerra Carlina i va ascendir, per mèrits de guerra, al grau de general; i el 1843, amb tan sols 33 anys, el general Espartero (regent d’Espanya) el nomenava ministre de guerra.
Des de la seva cartera ministerial va tenir accés al màxim poder de l’Estat, i va aprofitar-ho per forjar una relació sentimental amb la reina Isabel II (1846-1848). Durant aquesta etapa, la reina (16 anys) es referia públicament a Serrano (36 anys) com el “general bonito”. Això no seria un impediment perquè, més endavant, Serrano esdevingués un dels tres puntals de la Revolució Gloriosa (1868), que va destronar i expatriar la reina Isabel II i la seva “camarilla del bolsillo secreto”. En aquella època participava plenament de la idea de Prim: “Els Borbons eren l’impediment més gran a la modernització i a la democratització d’Espanya”.
Durant aquesta etapa (entre la Revolució Gloriosa, 1868 i la proclamació de la I República, 1873), va ser, amb els generals Prim i Topete, un dels tres personatges més poderosos de l’Espanya del moment. Va ser regent d’Espanya (entre el destronament d’Isabel II, 1868; i la coronació d’Amadeu I, 1871; i poc després de la renúncia del rei Savoia, 1873; i abans de la proclamació de la I República, 1873). Durant l’etapa republicana va desaparèixer de l’escena política i, més tard, amb la restauració borbònica (1874), va evolucionar cap a posicions conservadores i va ser el cap del moviment colonialista i antiabolicionista Cuba Española.